Molt s’ha parlat ja, i molt es parlarà encara, del final de la concessió per al subministrament de l’aigua a Terrassa. Aquesta concessió va ser adjudicada a l’empresa privada Mina l’any 1941 per un període de 75 anys. No és objecte d’aquest article tractar sobre les condicions en què l’administració pública de l’any 1941 concedia concessions de serveis públics. Més que revisionisme històric, el que cal és construir present i futur. Tanmateix els terrassencs i les terrassenques conservem peatges del passat, i cal que algú ho digui. El servei de subministrament d’aigua n’és un, i els terrassencs, que en això també som catalans, hem pagat escrupulosament, com sempre.
Donat que l’Ajuntament de Terrassa haurà de prendre una decisió sobre si la nova concessió per al subministrament de l’aigua surt a concurs, sobre si aquest concurs és per la totalitat del servei o per un % determinat o bé si es municipalitza el servei (perquè una concessió sense concurs seria pròpia de l’any 1941 i il·legal), aquest regidor, encarregat del seguiment de tots els afers relacionats amb l’àrea de Territori de l’Ajuntament de Terrassa per part del grup d’ERC-MES, ha intentat, fins on la informació pública arriba, fer un mapa de tot allò relacionat amb el servei de subministrament d’aigua a la ciutat. La tasca està en constant procés de revisió i en construcció, i probablement mai n’acabarem de treure l’entrellat en la seva totalitat, però vull donar unes dades que em semblen rellevants perquè la ciutadania pugui formar-se’n una opinió, contrastar i/o rebatre quan sigui adient.
Mina és una empresa privada, extremadament solvent des del punt de vista empresarial, amb una elevada solidesa patrimonial sostinguda per un patrimoni net de 26 milions d’euros i unes provisions a llarg termini de 15 milions que representen el 88% del seu balanç, sense cap deute bancari i, just tot el contrari, amb un volum d’inversions financeres a curt termini i tresoreria positiva de 7 milions. Mina genera uns beneficis sostinguts anuals per valor d’1,7 milions després d’impostos, els quals es reparteixen com a dividends en una proporció del 78%. Això vol dir que, de mitjana anual, els accionistes es reparteixen 1,32 milions. Els accionistes de Mina són: en un 33% Suez, l’empresa multinacional coneguda per les seves pràctiques monopolístiques i de lobby contra l’interès públic, i sobre el 67% restant no en podem aportar dades perquè no són públiques. Si una família que va tenir la "sort" d’obtenir accions de Mina l’any 1941 té un 3% de les accions, cada any obté unes rendes aproximades de 40 mil euros (3.300 euros al mes per haver nascut). La xarxa de captació de l’aigua està basada fonamentalment en una planta a Abrera, en un aqüífer del riu Llobregat d’on els terrassencs obtenim aproximadament el 80% de l’aigua que es consumeix a la ciutat. Hi ha un 12% que es compra a Aigües Ter-Llobregat, que des que s’ha privatitzat ha incrementat un 70% els preus de l’aigua, i un 8% restant que s’obté de pous propis de la ciutat. L’empresa Mina ha tingut l’amabilitat de fer arribar un informe jurídic als diversos grups municipals explicant que la Mina ha de ser compensada econòmicament, entre d’altres, pel fons de comerç de què disposava l’any 1941 i que en règim de monopoli ha vingut mantenint i incrementant fins avui. S’oblida que un monopoli té usuaris i no clients, com sí que tenen les empreses que operen en mercats competitius i que sí disposen de fons de comerç. També ha sembrat dubtes, per no versats, explicant que es posa en risc la concessió de la captació d’aigua del Llobregat, que és propietat de l’Ajuntament, i que això suposaria un increment de preus a l’haver de revertir aquesta concessió a la Generalitat. Barrejant-ho tot, com si la gestió pública del servei de l’aigua (municipalització en sentit estricte) provoqués aquest efecte. L’Ajuntament ha encarregat un dictamen jurídic que desautoritza aquestes pors i que confirma que la concessió no ha de revertir a la Generalitat, com sí diu la llei i, en qualsevol cas, fins a l’any 2040. També proposa com a solució crear una empresa mixta directament amb l’Ajuntament sense concurs públic, aspecte contrari a la llei i que no cal comentar veient els contenciosos judicials amb usuaris i empreses perjudicades, de la competència de Suez, que estan en aquests moments als tribunals per haver procedit amb pràctiques semblants en altres municipis. El temps de les preguntes ja és aquí. Pot l’administració municipal assumir la gestió del subministrament de l’aigua com van fer Mataró, Manresa o Vilanova i la Geltrú? Pot l’administració municipal resistir les pressions del sector privat? Pot l’administració municipal prendre decisions? Serà capaç l’administració de gestionar amb justícia i equitat una consulta ciutadana? Esperem amb ganes el temps de les respostes.
L’autor és regidor i president d’ERC Terrassa
