UN saviàs de la universitat d’Up-psala, Mattias Jakobsson, ha viatjat fins al jaciment de El Portalón d’Atapuerca per analitzar l’ADN extret de les restes neolítiques que s’han trobat en aquesta cova. Aquest ADN, l’ha comparat posteriorment amb el dels actuals pobladors de diferents punts de la península ibèrica i ha arribat a la conclusió que l’ADN que té més similitud amb el d’aquells primers pobladors ibèrics és, precisament, el dels bascos.
Quan ha transcendit a la premsa el descobriment de Jakobsson tothom ha volgut sucar-hi pa i ficar-hi cullerada. Especialment el nacionalisme espanyol, al qual ha fet molta gràcia que fossin els bascos els qui més s’assemblessin als pobladors ibèrics de l’Edat de Bronze. "Tan diferents que volien ser i resulta que són els més espanyols de tots" se sentia a dir per les tertúlies madrilenyes que, aquestes sí, semblen ancorades, precisament, a l’Edat de Bronze.
I per què tot aquest rebombori si quan es llegeix la teoria de Jakobsson es veu que aquesta és d’una simplicitat i d’una lògica inqüestionables? El que ve a dir Jakobsson és que les restes analitzades a Atapuerca provenien d’uns pobladors que tenien tant les característiques genètiques dels caçadors-recol·lectors ibèrics com dels agricultors i ramaders vinguts del Pròxim Orient, pobladors que en un moment determinat ocuparen els territoris que ara coneixem com el País Basc en el sentit més ampli i allí romangueren, aïllats de les posteriors grans onades migratòries a la península, la de les grans estepes asiàtiques i l’africana. Això explicaria també per què el basc no forma part de la gran família de les llengües indoeuropees. Per tant, si hem de creure Jakobsson, els bascos no vindrien del Caucas, ni serien els "descendents de l’antic grup de la cultura pirenenca" com afirmava Bosch i Gimpera, sinó que vindrien d’allà al costat, de Burgos.
El rebombori ve perquè, vegi’s quina ironia, el nacionalisme basc de Sabino Arana va anomenar "maketos" als qui, venint de Burgos i altres poblacions de Castella, es van instal·lar al País Basc atrets per la revolució industrial que allí es produïa i ara, si hem de creure Jakobsson, resultarà que els més maketos són els més bascos i al revés!
Aquest és el problema de fonamentar el nacionalisme en l’etnicisme, en la diferència física i no en la diferència cultural. Aquest és el problema que tenia, i té, el nacionalisme francès, que feia llegir als pobres nens algerians uns llibres d’Història a l’escola amb el cèlebre començament "Nous, les galois…" i que encara ara es veu clarament en moltes de les declaracions del Front Nacional, per al qual els "galois" encara han de tenir preferència a l’hora de trobar un lloc de treball en sòl francès.
Afortunadament, el catalanisme fa molts anys que va deixar l’etnicisme enrere i ha fonamentat la seva identitat en la cultura i, sobretot, en allò que Vicens Vives va anomenar "la voluntat de ser". I aquesta és la gran diferència amb el nacionalisme basc. I això és el que el nacionalisme espanyol no ha entès mai. Encara ahir, Pepa Bueno, en el seu programa de la SER, va entrevistar un català, segons ella recalcava, de setze cognoms catalans que deia que no aniria a la manifestació de la Meridiana perquè no s’hi sentia identificat amb el que ara s’hi proclamava i que li sabia molt greu perquè abans sí que hi anava. I el posava com la mostra de la divisió que l’independentisme ha produït en la societat catalana! Hi ha vegades que no sé si pensar que la gent com Pepa Bueno és així d’enze o es pensa que els enzes som nosaltres. Què tindrà a veure quants cognoms catalans es tingui per ser independentista o no? I és que sentint les afirmacions de la premsa madrilenya sobre Catalunya molt sovint tinc la sensació de reviure el platònic "mite de la caverna", un que surt a fora de la cova, veu com és el món en realitat i torna a dins a explicar-lo als que hi han romàs i que només veuen aquesta realitat a partir d’unes ombres projectades a la paret. Els que han romàs a dintre no tan sols no es creuen el que diu el que ve de fora sinó que a més a més li claven un jec d’hòsties. Doncs això és, si fa no fa, el que pretenen fer els periodistes de Madrid pontificant sobre la convivència, i el seu deteriorament, a Catalunya!
