Poc abans d’esclatar la guerra, Marc Castellet es va apuntar a un viatge a l’Iraq, organitzat pel Comité de Solidaritat amb la Causa Àrab. El movia "l’impuls aventurer i les ganes de fer fotos", explica, "encara que era molt jove i innocent i realment no sabia què em trobaria. Va ser un descobriment molt intens, que em va despertar a nivell emocional i em va servir per trencar prejudicis".
"El motiu del viatge era portar material escolar. Duíem contenidors carregats amb dos milions de llapis perquè per culpa de l’embargament els llapis no podien entrar al país. Segons els americans, les mines servien per fabricar armes. En el grup érem 98 persones: catalans, gallecs, bascos, andalusos, madrilenys… Teníem en comú que érem idealistes i voliem denunciar l’embargament contra l’Iraq. Hi havia sindicalistes, gent de partits polítics d’esquerra i de moviments socials, periodistes… Jo hi havia d’anar amb un amic que al final no va poder venir", recorda el Marc.
Van anar en avió fins a Amman i d’allà a Bagdad en autocar. "Ens van retenir a la frontera, al mig del desert. No deixaven passar els telèfons mòbils. De tota manera, tampoc no hi havia cobertura. L’únic mòbil que va entrar va ser el de l’equip d’Euskal Telebista. Mentre estàvem allà parats, vèiem passar camions de petroli que sortien de l’Iraq cap a Jordània i cotxes 4 x 4 que circulaven fent sonar la música de "La lambada". Va ser surrealista", assegura.
A Bagdad, es van allotjar "a l’hotel Al-Mansur, un establiment de luxe que aleshores pertanyia a la cadena Melià. El viatge se’l pagava cadascú però l’allotjament anava a càrrec del govern de l’Iraq. Érem conscients que ens utilitzaven però nosaltres també els utilitzavem a ells. Acceptar la seva invitació era l’única manera d’entrar al país i veure què hi passava per a poder-ho explicar després. A tots els llocs on anàvem ens acompanyaven uns escortes de paisà i la televisió per filmar-nos. A les escoles on vam anar a portar el material escolar ens rebien com a la pel·lícula "Bienvenido Mr. Marshall" però es notava que els mestres estaven incòmodes", declara el Marc.
Un dia a l’hotel "vam rebre la visita de diversos polítics, entre ells Tarek Aziz, el ministre d’Afers Exteriors de Saddam. Jo no estava gaire al cas de la política però em vaig adonar que les preguntes més punyents no les contestaven". També es van entrevistar amb personalitats que no eren del règim "com el bisbe de Bagdad".
Un dels moments més durs del viatge va ser la visita a un hospital pediàtric. "Al sud de l’Iraq, a causa de les radiacions provocades pels bombardejos, hi havia uns índexs elevadíssims de leucèmia, càncer, nens amb malformacions… Per culpa de l’embargament, deixaven entrar les incubadores però no els motors i, per tant, no servien de res perque sense motor no funcionaven. I no deixaven entrar al país medicaments contra el càncer. Vaig fer unes fotos dels nens malalts i dos dies després em van dir que un d’ells ja s’havia mort".
L’experiència més insòlita, tanmateix, va ser la de "sopar amb uns talibans. Passava davant la mesquita Asefeya, que hi havia la foto de Bin Laden a la porta, i l’imam em va convidar a entrar. Vaig estar parlant cordialment amb els estudiants però no hi va haver manera de fer-los entendre que jo no crec en Déu. Per ells això era inconcebible".
