Al llarg de la década del 1960 i elsprimers anys setanta tant la parròquia de Sant Llorenç com la de Sant Cristòfol a Ca n’Anglada -dues de les comunitats religioses terrasenques més compromeses en les lluites socials i polítiques contra la dictadura- van patir amenaces personals, atemptats de l’ultradreta, incendis intencionats, assalts de la policia i la Guàrdia Civil, multes i processaments. Malgrat la repressió i els entrebancs de les autoritats civils i eclesials, l’activitat pública d’oposició i de denúncia social no va decaure mai entre aquests capellans obrers, tal com ja s’albirava en una carta que Damià Sánchez- Bustamante, Joan Rofes, Alejandro García-Durán i Josep M. Segura lliuraven a la premsa local el 21 d’octubre de 1965, on denunciaven la manca d’enllumenat públic del barri d’Ègara i la irresponsabilitat de les autoritats locals.
Canvi radical
La jerarquia eclesiàstica clarament identificada amb la dictadura va haver de fer front als canvis d’actituds d’uns capellans que adoptaven posicions progressistes de més compromís social i polític, amb fets importants com la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona al convent de pares caputxins de Sarrià (la Caputxinada) o la manifestació de capellans de l’11 de maig de 1966 davant mateix de la Jefatura Superior Policia de Barcelona, en protesta per les tortures que havia rebut el dirigent estudiantil i membre del PSUC, Joaquim Boix Lluch. En aquesta manifestació de capellans, que marca una fita important en l’enfrontament entre un sector del clergat català i la dictadura, van participar els terrassencs Lluís Alonso Cámara, Agustí Daura, Damià Sánchez-Bustamante, Joan Rofes, Joaquim Garrit, Francesc García, Alexandre García-Duran, Jordi Nogués i Andreu Pascual. El dia 15 de maig a les parròquies de Sant Pere, Sant Llorenç, Sant Cristòfol i Sagrada Família alguns sacerdots llegeixen una vegada acabada l’homilia oficial unes frases finals que feien referència als fets ocorreguts l’onze de maig. La divisió dins l’Església local era evident.
L’agressivitat desfermada entre els anys 1966 i 1975 contra els sectors catòlics progressistes -especialment dirigida a desactivar les activitats de les parròquies de Sant Llorenç i Sant Cristòfol- expressava la impotència d’un règim davant el comportament d’eclesiàstics i seglars contraris al nacionalcatolicisme. La immersió d’un sector eclesial en la lluita antifranquista era vist com una transgressió de la «pau franquista» i anava més enllà d’una mera activitat dissident -considerada «subversiva» i objecte de repressió- convertint-se en un autèntic factor d’erosió de la dictadura.
A Ca n’Anglada, tot un canvi radical es va produirl’any 1965 amb l’arribada al barri del sacerdot Agustí Daura. Amb la idea de no liderar sinó de fer una immersió de veritable integració entre el veïnat, Daura s’integrà en un lloc on «es vivia d’esquena a Terrassa, perquè la gent del barri percebia Ca n’Anglada com un poble». Aquest cura comunista, per a uns, i cura ye, ye, per a d’altres, facilitarà la conjunció de diferents forces i farà coincidir aquells veïns que treballaven al Centre Social Sant Cristòfol amb militants molt actius del PSUC i de Comissions Obreres. Com ens ha explicat Ricart «Las jeraquías políticas y religiosas -desde el alcalde hasta el obispo- iban despertando de un sueño idílico. Aquello no era lo que ellos pensaban. Y la maquinaria institucional, con todos sus mecanismos de autodefensa y de propia reproducción, se puso en marcha…».
Efectivament, l’arquebisbat de Barcelona farà tot el possible per expulsar l’Agustí Daura de la parròquia de Sant Cristòfol de Ca n’Anglada. Aquesta actitud repressiva desfermarà tot un seguit de protestes pel canvi forçat d’un vicari penalitzat pels continguts de les seves homilies, per la seva manera d’actuar -treballa en una fàbrica, practica un estil planer quan tracta amb els veïns i recolza les reivindicacions dels obrers- i sobre tot perquè van desfermar-se tot tipus de pressions per part dels sectors catòlics més reaccionaris de la ciutat.
Quan va arribar Agustí Daura a Terrassa encara hi ha restes de l’Església franquista molt lligada a l’Institut Industrial i que, a barris com Ca n’Anglada, té la seva expressió en forma de beneficència. «El tipus de fabricant tradicional terrassenc era -ha explicat Agustí Daura- de base catòlica molt reaccionària, molt lligada a l’Església. Però quan jo sóc a Terrassa, aquesta gent viu a Barcelona o, en tot cas han desaparegut de la ciutat. I es comença a entrar en una Terrassa que, de fet, s’està morint com a tal, en desaparèixer progressivament la burgesia tradicional i quedar substituïda per una barreja de capital especulatiu i classes mitjanes». En aquest context de transició econòmica i dins d’un règim polític de dictadura, l’actitud progressista del jove diaca – i després vicari de mossèn Ros a l’església de Sant Cristòfol- no serà ben acollida per una part de la comunitat cristiana i sorgirà un conflicte que tindrà una gran ressonància en la ciutat.
L’arquebisbat de Barcelona, dirigit per Marcelo González Martín, va intensificar durant la tardor de 1968 la pressió per aconseguir que Agustí Daura es traslladés a la parròquia de Sant Medir i que el vicari d’aquesta, mossén Joaquím Garrit, s’integrés en Ca n’Anglada. Agustí Daura no va voler marxar de la parròquia de Sant Cristòfol i per augmentar encara més les preocupacions del bisbe, el vicari mosén Garrit es va traslladar a la parròquia de Sant Cristòfol i es solidaritzà amb la posició de la comunitat cristiana de Ca n’Anglada que defensava la permanència de mossén Daura a Terrassa. Davant la no obediència d’Agustí Daura -va ser una de les primeres vegades que un capellà es negava a complir l’ordre jeràrquica de moure’s d’un lloc- es van crear dues comunitats paral·leles.
Manifest en favor de Daura
El 20 de novembre de 1968 els sacerdots obrers de Terrassa, juntament amb membres de la JOC i cristians de les comunitats de Sant Llorenç i les Arenes van fer arribar a l’arquebisbat un manifest de recolzament al capellà Agustí Daura. En aquest escrit li expressen que la decisió de fer marxar mossén Daura de Ca n’Anglada obeeix a les pressions que exerceixen els grups poderosos de Terrassa, i que en cas d’efectuar-se s’interpretaria com un càstig personal, però també com una desautorització de tots els que lluiten per aconseguir un món mes just i fraternal.
La resposta de la jerarquia eclesiàstica no es va fer esperar i a principis de l’any 1969 Daura és convocat a l’arquebisbat de Barcelona on, durant una entrevista aspra, En Marcelo González li diu que ha de sortir de Terrassa. Durant la conversa s’ataca personalment a Daura pels seus sermons i la seva manera d’actuar en la parròquia. L’arquebisbe conclou l’entrevista de la manera següent: «Irá con un sacerdote ya maduro espiritual y de Dios y luego, si se lo merece, volverá al mundo obrero».
El diumenge 17 d’agost de 1969, després d’haver fracassat la solució de situar a mossén Massachs al davant de la parròquia de Ca n’Anglada, l’arquebisbe Marcelo González decideix -sense cap consulta prèvia a la comunitat cristiana- nomenar a mossèn José Llauradó perquè es faci càrrec de la parròquia de San Cristòfol, quan Agustí Daura continuava encara present a la parròquia i feia poc temps que havia arribat com a coadjutor Joaquím Garrit, també compromès amb la missió obrera. La irrupció de Llauradó al barri de Ca n’Anglada va generar una reacció de solidaritat amb el capellà obrer per part d’un sector important de veïns i de la comunitat cristiana del barri. En canvi, l’arribada de qui es jactava d’haver estat instructor a la Legió va rebre el suport incondicional de «los fuertes» de Terrassa. L’arquebisbat havia optat per desballestar la missió obrera de Ca n’Anglada i els enfrontaments no es van fer esperar en les primeres misses que va dirigir el nou rector de la parròquia de San Cristòfol.
Greus incidents
Durant la nit del dissabte 23 d’agost de 1969 l’església de Ca n’Anglada és ocupada per fidels contraris a la designació del nou rector. Una setmana més tard, el diumenge 31 d’agost, un grup de fidels de Ca n’Anglada protesten pel canvi de línia pastoral de la parròquia i són violentament reprimits per un grup d’ultradretans de la ciutat. En aquest acte la policia efectua la detenció d’una persona del grup que havia protestat contra Josep Llauradó i que havia estat agredit per quatre membres de la Guàrdia de Franco. El diumenge 31 d’agost al matí una pancarta estesa en la barana del cor de l’església deia: «¿porqué los pobres no somos escuchados y los poderosos sí?» Abans que comencés la missa l’església s’havia omplert amb persones vingudes d’altres indrets de la ciutat. Entre d’altres, hi havia representants de Centres Socials Catòlics, membres de l’Opus Dei, Industrials, alcaldes de barri, ex Guàrdia Civils, funcionaris de l’Ajuntament, alts càrrecs de la CNS (Sindicat Vertical), ex-membres de la Legió, Falangistes i membres de la Guàrdia de Franco.
Quan va començar el sermó mossén Llauradó uns joves van intentar aixecar una pancarta en protesta pel nomenament del bisbat, on era visible la inscripció «No a los curas impuestos», entre altres consignes; immediatament es produeix un gran tumult dins l’església. Hi ha cops, crits, insults i un membre de la Guàrdia de Franco, amb corbata negra i camisa blava, dona ordres perquè a dos joves se’ls duguin al carrer i els estomaquin. Durant l’escandalós tumult mossén Llauradó no crida l’atenció contra la violència i contínua la missa. Finalment, quan acaba la sessió litúrgica, enmig de greus enfrontaments, Llauradó va entrar a la sagristia. A continuació la Policia intervé activament dins l’església efectuant diverses detencions. Quan es produeix la disgregació dels diferents grups enfrontats Agustí Daura i Joaquim Garrit contacten amb el bisbe Daumal i li demanen la seva intercessió per alliberar els detinguts en la Comissaria de policia. Aquestes gestions fan possible que al cap d’unes hores als joves detinguts se’ls posi en llibertat.
Més protestes
El diumenge dia 7 de setembre de 1969 l’església de Sant Cristòfol va tornar a ser escenari de protestes per part dels que s’oposaven a l’arribada del nou rector mossén Llauradó. El Temple es va omplir també de «mucha policia secreta, brigadilla de la Guardia Civil, ex combatientes, etc.». Mentrestant, «en la calle Cardenal Gomà (detrás de la iglesia) la policía armada (48 números), con equipo de guerra completo (cascos, metralletas, etc.) aguardaba acontecimientos para intervenir». El fet que durant el matí arribés a Terrassa el bisbe Daumal i fos qui oficiés la missa en l’església de Sant Cristòfol -mentre tots els partidaris de no acceptar al nou rector es mantenien en peu i en silenci durant tota l’estona que durà la celebració litúrgica- va atenuar els enfrontaments. El bisbe va sortir a la porta del temple per suggerir a uns grups ultradretans que es retiressin de la parròquia i a continuació va mantenir dins les dependències parroquials una conversa amb el comissari de policia. Tots els concentrats dins l’església pogueren sortir sense que es produïssin incidents i sense que la policia efectués cap detenció.
Suspensió a divinis
El caràcter popular i obrer de la parròquia de San Cristòfol no va decaure durant el temps que seguiren els enfrontaments pel desig de l’arquebisbat d’expulsar al capellà Agustí Daura del barri de Ca n’Anglada. L’Agustí Daura s’hi va quedar, malgrat que se l’havia sancionat amb una suspensió a divinis. És a dir, el bisbat li negava l’autorització per celebrar l’eucaristia o administrar sagraments, entre altres actes religiosos. Joaquim Garrit ha explicat que «malgrat aquesta lluita intereclesial no se’ns menjà absorbits per ella sinó que participàrem com a església en les lluites de la ciutat i de la classe obrera…». Efectivament, el veïnat presenciarà com l’església es converteix en la seu dels treballadors en vaga d’AEG el març de 1970 i com durant aquest mateix any la violència afectarà la vida de la comunitat cristiana de Ca n’Anglada.
