L’estratègia de la por acostuma a funcionar a curt termini, perquè es dirigeix a una emoció humana molt bàsica i poderosa, però a la llarga té moltes, moltíssimes limitacions. L’estratègia de la llei, convertida en l’amenaça d’un garrot per si tinguéssis la mala idea de trepitjar alguna de les línies vermelles, és una variant de la por, també molt eficaç: et convida a pensar-te dues vegades, o tres, les coses, i a valorar seriosament quin és el preu que pots acabar pagant. Tanmateix, totes dues tenen un recorregut relativament curt en els moments històrics, tensos, confusos, en els quals tothom veu a venir que cal fer una cosa o una altra, però que en qualsevol cas les coses ja no seguiran igual. I aquí és on hem arribat, al límit d’un model, d’una manera d’entendre Espanya que ha funcionat força bé durant uns trenta anys i que ja no dóna per a més. Això, més o menys, ho sabem tots, amb majors o menors graus d’entusiasme. Aquí és on deixa de funcionar l’amenaça de la por, de la llei o les empastifades oportunes des de les clavegueres de l’Estat.
Per fàstig que faci tot el que va sortint, la situació no canvia: el vell model no deixa d’estar esgotat. Aquí és on es troba a faltar un discurs més estimulant, des del respecte, que no sigui retòrica buida: un projecte de futur. Però no ens lamentem més, no l’esperem, perquè no arribarà. L’escenari està força bloquejat, no hi ha una Espanya alternativa com a contraoferta, tot i que sí que és cert que apareixen alguns tímids intents. Hi ha el que hi ha. I la promesa és que hi continuarà havent el que hi ha, pels segles dels segles. Davant d’aquesta trista certesa, i del panorama depriment al qual ens condemna a tots, la por, les amenaces i la llei aviat no serviran de res.
