Des d’ara fins al desembre hem entrat en el camp sorollós de la política electoral. Els polítics i simpatitzants dels diferents partits i coalicions ja han entrat en joc o, millor dit, en combat . Una de les armes lingüístiques emprades pels polítics és la metàfora, mitjançant la qual hom s’adona de l’analogia entre fenòmens en relacionar-los, perquè hi descobreix una semblança: així, un cargol (animal) es diu també d’un cargol (de ferreteria) i d’una escala de cargol per la forma d’espiral. Metàfora ve del grec "meta" i "ferein", transportar, i és el resultat de traslladar el significat d’un mot a un altre perquè tenen alguna semblança. Encara avui a Grècia els mitjans de transport es diuen "metaforés". Una de les funcions de les metàfores és l’ús argumental, el raonament analògic.
El camp polític, sobretot en temps de lluita electoral, on s’enfronten forces favorables als canvis profunds i forces partidàries del "statu quo" , està envoltat de muntanyes que tenen vessants, moltes i molt perilloses. És per això que en els espais públics on hi ha debats sobre assumptes socials i polítics apareixen metàfores, les imatges de les quals són tan enlluernadores que es presenten sense cap comprovació i s’accepten sovint sense crítica. Són els fantasmes del "terreny relliscós", "l’efecte dòmino", "la bola de neu", "la punta de l’iceberg" i "les fronteres/els límits".
Una característica comuna a aquestes imatges és: si es permet que es faci "A" (quelcom inofensiu o discutible), aleshores esdevindrà necessàriament "Z" (quelcom indesitjable). S’afirma que entre "A" i "Z" s’obre un terreny "perillós" i s’eviten amb habilitat els espais intermedis entre "B" i "X". Es posa l’atenció a "Z", dibuixada de la manera més sinistra possible, per tal d’evitar que, d’allò positiu d’"A", no se’n parli de manera que sembli que ha de succeir "Z" a partir d’"A". Per exemple: si es permet legalitzar les drogues toves com el cànnabis ("A") augmentarà la pràctica de les drogues dures ("B")…, i quan ens n’adonarem els carrers de les ciutats seran plens de ionquis ("Z").
Així com una peça de dòmino en caure toca la següent i inicia una cadena de successives caigudes, així també amb "l’efecte dòmino" se’ns suggereix que la permissió d’un esdeveniment no desitjat desencadena una seqüència d’esdeveniments similars. Exemple: "A". Fernández, el líder dels populars a Catalunya, criticà que la permissivitat de l’alcaldessa Ada Colau provoqués l’efecte crida dels venedors ambulants il·legals, els "top manta": "Tenim gent que cerca ferralla, després vingueren els ‘manters’. Si no aturem la dinàmica, tindrem neteja-parabrises i tots els qui vulguin ocupar la via pública". El mateix s’esdevé amb les boles de neu, que prenen unes dimensions enormes en la seva caiguda. Quan s’invoca la metàfora de la "punta de l’iceberg" se’ns vol fer creure que un canvi, per exemple, una llei, pot ser l’excusa per a una reforma general -el PP i la reforma de la Constitució. Davant de situacions/fets sobre els quals és difícil tenir un coneixement adequat se sol invocar "on establir els límits". Si no diem "no" a això, on posarem la frontera? Així el ministre de l’Interior, J. Fernández, en relació amb el naufragi de més de 700 persones que va tenir lloc el passat cap de setmana, ha alarmat sobre l’efecte crida que el salvament pot provocar. Com podem observar, la protagonista principal d’aquestes trampes polítiques és la paraula, l’excepcional invent de la humanitat, l’ús del qual s’aplica, malauradament, més per amagar/seduir que no pas per poder veure-hi clar. És ben cert que el llenguatge és per a l’home el que l’aigua és per al peix; tanmateix, si l’aigua i el llenguatge es tornen tèrbols, no són bons ni per al peix ni per a l’home.
L’autor és filòsof
