En diferents ocasions m’he referit en aquests escrits dominicals a Viktor Frankl, el psiquiatre vienès que, durant la Segona Guerra Mundial, va ser reclòs en un camp de concentració nazi, perquè era jueu. Es tracta d’un dels mestres en l’art difícil de trobar sentit a la vida. Frankl va saber trobar sentit a tot el seu sofriment personal i a tot el que veia al seu voltant. Ell mateix ha deixat clar, amb tot, que no cal sofrir un trauma per arribar a trobar sentit a les coses que van conformant la vida humana així com a la mateixa vida. És important per a tots descobrir el sentit de tots els nostres actes i de totes les situacions vitals.
Un deixeble de Frankl, Alex Pattakos, ha explicat en el llibre titulat "A la recerca del sentit" els set principis fonamentals que, segons la seva opinió, es desprenen del treball de Frankl i que aplica al món del treball: 1) som lliures d’escollir la nostra actitud davant tot allò que ens passa; 2) podem cristal·litzar la nostra voluntat de sentit comprometent-nos conscientment amb els nostres valors i perseguint objectius amb sentit; 3) podem trobar sentit a tots els moments de la nostra vida; 4) podem aprendre a detectar quan actuem contra nosaltres mateixos; 5) podem observar des de la distància per arribar a tenir una comprensió profunda i ser comprensius amb nosaltres mateixos; 6) podem canviar el nostre centre d’atenció a l’hora d’enfrontar-nos a situacions difícils, i 7) podem superar els nostres propis límits i fer una aportació positiva als nostres semblants.
Aquests set principis ens porten a la llibertat i al sentit, a més de connectar-nos amb les nostres pròpies vides i amb les vides de les persones que viuen al voltant nostre. Aquests principis són també una crida a la pròpia responsabilitat, perquè el potencial de sentit de cada moment de la vida només podem cercar-lo i detectar-lo cadascú amb l’exercici de la seva reflexió i de la seva llibertat. Per això, escollir la via de l’alliberament és una decisió que ningú no pot prendre per nosaltres: la responsabilitat és totalment nostra. Al cercar i descobrir l’autèntic sentit de la nostra existència i de les nostres experiències descobrim que la vida no és sols quelcom que ens succeeix. Som nosaltres els qui fem la vida i la dotem de sentit.
Aquesta autodisciplina és avui una assignatura pendent per a moltes persones. Determinades filosofies ens abocarien simplement a l’acceptació del sense sentit de la vida i de l’absurd com a categoria fonamental de la mateixa vida. En el fons, encara que es presentin com a alliberadores, aquestes filosofies en el fons són inhumanes, perquè l’home necessita trobar sentit a allò que viu i que fa.
S’acaben les vacances. Arriba el final de l’estiu amb el retorn a l’activitat laboral per als adults i el nou curs escolar per als petits i els joves de la casa. Són dies o fins i tot setmanes en què l’estrès, l’ansietat, les dificultats i les pors es fan especialment presents. Penso que un nou curs és una nova oportunitat, un temps de gràcia i d’incalculables possibilitats de creixement, des de la confiança en Déu i en les persones amb qui compartim el camí. Això sí, procurant tenir una vida amb sentit.
L’autor és bisbe de Terrassa
