La transparència està de moda. Però la transparència és una condició de la vida pública, no la seva finalitat. Confondre transparència amb la veritat és igual que confondre informació amb coneixement. Transparència tampoc és sinònim d’autenticitat. El contrari de transparència no és necessàriament obscurantisme. Sense espais reservats, ni la convivència personal, ni la política, poden prosperar. Fer de tot un espectacle, en una mena de "Sálvame" impúdic i infinit, no ens farà millors. Els d’Estat Islàmic donen màxima transparència al seu terror i un dement no només mata dos periodistes en directe sinó que ho grava per penjar-ho a les xarxes socials i donar màxima transparència al seu crim.
La privacitat, aquest espai on gestionar les pròpies apostes, contradiccions i ambigüitats, és l’espai que permet la llibertat. La dictadura de la transparència és una dictadura més. Val la pena llegir les reflexions al respecte de Byung Chul Hang, un filòsof coreano-alemany que desafia lúcidament alguns dels principals tòpics de la nostra societat.
Qui és el que té una categoria moral superior com per escrutar els altres i esbudellar les seves intimitats? Els mitjans? És això la fase superior del periodisme o la crítica política? Els que se senten superiors als polítics i els vigilen resisteixen la vigilància dels altres? Hi ha molta hipocresia darrera de la moda de la transparència. Ni la política és necessàriament un espectacle entre mafiosos narrable com un partit de futbol ni l’exemplaritat dels que es reclamen apòstols de la transparència està garantida. Jo, almenys, no em sento amb aquesta superioritat moral com per vigilar els altres i convertir la vida pública en un serial d’intrigues i disputes que allunyarà qualsevol persona de seny i talent de la política. Que hi ha corrupció i que ara és més evident per la impossibilitat d’amagar qualsevol informació enregistrada i que això requereix d’una resposta contundent, és obvi. Però deixem que els jutges facin la seva feina i que la puguin fer sense convertir cada diligència en un acte mediàtic. La democràcia no consisteix que tots siguem jutges. Això no era la divisió de poders. Si substituïm els jutges pels confidencials digitals i el procés judicial, per la rumorologia sistemàtica, afeblim extraordinàriament la democràcia.
A mi, per exemple, no m’interessa gaire saber l’agenda del meu alcalde o del president de la Generalitat, ni menys la seva vida privada. Tinc altra feina. M’interessa que els mecanismes que garanteixin la seva honestedat funcionin i que, de la seva activitat, se’n derivi la creació de valor públic. Però no sento la necessitat morbosa de poder estar en totes les converses dels polítics, dels famosos o dels empresaris.
La vida pròpia té sentit per les converses pròpies, no per estar a les converses dels altres. Les coses tenen un punt d’equilibri i l’hem perdut. Alguns pensen que la transparència substituirà els valors morals d’aquells que són servidors públics. És un error. De polítics honestos i corruptes, n’hi haurà sempre, i si determinants mecanismes de transparència dificulten conductes impròpies doncs benvinguts siguin. Però la transparència no és la finalitat de la política. Més enllà de polítics honestos que siguin sotmesos a uns marcs raonables de transparència, necessitem bons polítics que facin una feina complexa en un món cada dia més complex.
Anem cap a una societat on la transparència està garantida. El que no està garantit és la privacitat. Aquesta convicció que la nostra intimitat pot ser "hackejada" en qualsevol moment ens farà menys lliures. La lluita per la privacitat com a dret fonamental del segle XXI és una lluita que només comença. La societat de la comunicació en què vivim no ha de ser contradictòria amb la discreció i la privacitat. I això ha de ser radicalment cert per a l’àmbit privat i també en determinants marges de la vida pública.
La màxima transparència és un infantilisme més que no aportarà més democràcia sinó més espectacle. I si alguna cosa necessita la política és més solvència i menys tertúlia diletant. Hem de posar la innovació al servei de la discreció i la privacitat, i això no ha de ser contradictori a la lluita contra la corrupció ni el terrorisme.
La llibertat necessita aquests espais de privacitat on gestionar sinuosament les nostres vides sense que algú, de pretesa superiorat moral, en nom de la transparència, converteixi les nostres estances personals en un racó del panòptic de Bentham.
