Totes les policies, abans que al servei de la llei, estan al servei del poder. Això, en el millor dels casos, com podria ser el cas de la Guàrdia Civil (la policia-policia de veritat), els Mossos (policia per delegació, agradi o no) o fins i tot TV3 (convertida en una trista caricatura, per sort, sense capacitat d’escorcollar ni de sancionar). A quatre dies del 27-S, enviar "els civils" a escorcollar oficines de CiU és un gest d’impotència patètica. Podrien escorcollar seus del PP, del PSOE o de qualsevol altre partit. Allà no hi ha res. Però és obvi que hi ha alguna cosa a algun lloc, o moltes coses a molts llocs, fins i tot als suposats partits "alternatius", on trobaríem no poques històries per no dormir, tot i que de característiques diferents. El model de fons és el mateix. La diferència? Qui s’erigeix en jutge suprem del bé i del mal, administrador de la pena de "telediario/telenotícies", qui envia els agents d’uniforme, qui mana sobre els jutges… Aquest és el país, es digui Espanya o Catalunya.
Ara toca remenar en el femer de CiU, un altre dia tocarà el femer del costat: n’hi ha per remenar, triar i encara en sobra. Tenen sentit aquestes empastifades? Per suposat, sí: sempre hi ha víctimes més o menys col·laterals. I sempre apareix la mateixa idea de fons: tothom fa el mateix sempre que pot. De manera que, de pàtries sagrades i virginals, poques. De patriotes purs, els justos., els dos o tres que no han tingut mai cap temptació. Volen que ens creguem que aquest és el país "dels pringats" i que el país no té remei, que les coses, totes, són com són, i que més val que ens hi resignem. El problema? Que ja podria ser que fos així. Que ja podria ser que no tingués remei. I que podria ser perfectament que en el fons ja ho sapiguem i ja ens estigui més o menys bé, perquè tothom qui pot en treu alguna cosa… És a dir, una mena d’Itàlia, sense l’humor com a protector gàstric. I amb la mala llet com a bandera. Per la pàtria, clar.
