Sortosament ja sóc fora del món laboral. Hi vaig pencar -de valent- al llarg de més de trenta anys. Concretament, al sector bancari. Raó per la qual em veig amb cor d’opinar sobre comissions. Amb un cert coneixement de causa. Avanço que hi veig aspectes d’abús, prepotència i -fins i tot- burla.
Anem, però, a pams. Definim què s’entén per aquest concepte: “Cobrament d’una quantitat per la prestació d’un servei als clients”. Tot i que l’etimologia del mot apunta altres viaranys.
Acostumo a col·locar algun refrany en cadascun dels meus articles. Avui, no canviaré el costum… Justament en trobo un que em ve com a anell al dit: “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.
Nosaltres portem els diners a les entitats financeres. Ens els guarden. A canvi d’inversions adients, n’obtenen un rendiment. Quan volem cash, tanmateix, anem allí i el traiem. Mai millor dit! Ens n’anem directament al caixer automàtic. Tibem del self service. Ens ho gestionem solets, sense l’ajut de ningú. Com que no volem molestar-los, defugim la finestreta. Alhora, esquivem les temudes cues. El servei que rebem, sovint, tampoc no és massa polit o acurat.
No ens han cobrat, abans, una comissió pel lliurament de la targeta? No n’hi ha prou -a més- que ens cobrin una quota anyal de tinença i gaudi de la mateixa? Per tant, quina raó d’ésser té establir una mena de nou “impost revolucionari”?
És ben normal, doncs, que organitzacions com l’OCU o Adicae arrufin el nas. Si més no, des de la perspectiva que la unió fa la força. Pel sol fet que cal plantar cara a una decisió inacceptable.
No es tracta d’ésser primmirat. Només cal filar prim. No deixar-se trepitjar. El Banc d’Espanya ha consentit -aquests darrers cinc/sis anys- un procés de concentració que, sens dubte, no ens afavoreix. A la pràctica, l’oligopoli no beneficia -gens ni mica- el petit consumidor. A banda, ha generat una davallada d’autèntic terrabastall en el tracte que es dispensa als usuaris.
La banca de proximitat oferta per les antigues caixes d’estalvi ha passat a millor vida. BBVA, Bansander, Caixabank, Popular i Sabadell copen el panorama.
Fins ara, existia el que es coneixia com a taxa d’intercanvi. Una mena de peatge que carregava una entitat a una altra (quantificada en 0,65 euros)… En el cas que algun client emprés xarxes alienes per obtenir diners en efectiu.
La gran banca funciona -sovint- a la babalà. A partir de setembre, els tres gegants bancaris pretenen cobrar dos euros (per operació) a cada no client que els visiti. Tothom és a l’aguait d’entreveure quines passes dóna el competidor. Ningú no vol ésser el primer a llançar-se a la piscina. No serà descabellat pensar que -entre tots- pactaran una decisió conjunta i salomònica. Això és el que cal denunciar i evitar.
Mentrestant, el Banc d’Espanya es fa l’orni. Gairebé no es mulla. Manté que retirar efectiu d’un caixer automàtic és un únic servei de pagament. Per tant, mai no es podrien contemplar dues comissions (la de l’entitat emissora de la targeta i la del propietari del cai-xer).
Estic convençut de no haver comès cap falta. Bo i fent un joc de paraules, al cap i a la fi, la gran banca va sobrada… I començo a estar fart que em vulguin colar un altre gol per l’escaire. Prou!
