Opinió

Teatre a la fresca

Entre les poques obres que estan en cartell aquest mes d’agost volem destacar "Monólogos de la vagina", escrita per la nord-americana Eve Ensler. Una obra que pretén divertir i alhora educar perquè els seus monòlegs reflecteixen els pensaments de dones, joves, velles, casades, solteres, lesbianes, actrius, professores, executives… Multitud de dones que exploren obertament tot el tabú que s’amaga darrere de la paraula "vagina". Separades en cicles, aquesta peça teatral que es representa al Teatre Gaudí compta diferents històries sobre el tema, i els personatges van des de l’humor més brillant fins a la crítica més sarcàstica d’una societat masclista com la nostra on els casos de violència de gènere assassinen moltes dones arreu del món.

El punt de partida d’aquesta peça teatral van ser prop de 200 entrevistes realitzades per l’autora a dones de diversa edat i nacionalitat. Ensler els va fer preguntes que tractaven sobre els temes més íntims de la seva vida sexual. Hi ha monòlegs inesperats, divertits, punxants, tristos, dramàtics, dolorosos com els de la violació de les dones a Bòsnia. La violència contra les dones és un mal que s’ha de combatre des de tots els sectors de la cultura, per això convidem els homes a assistir a aquesta funció perquè prenguin consciència de la violència domèstica. L’arma que utilitzen les dues actrius és la paraula, perquè la paraula ens fa conscients de la realitat i ens allibera dels pensaments tabú i dels silencis sobreentesos.

La direcció de l’espectacle va a càrrec de José María Roca, que busca la naturalitat, en adaptar el text al llenguatge quotidià de les converses col·loquials. Les actrius Antònia Zurera i Alicia Remesal conversen sobre la sexualitat, la menstruació, l’orgasme, el part, la violació, la mutilació dels òrgans sexuals de les nenes… En altres posades en escena es compta amb tres actrius, en aquesta ocasió el director ha escollit dues dones cara a cara assegudes en una cadira amb dues copes i una ampolla, dues dones que busquen la naturalitat i la frescor de la quotidianitat.

Ens agradaria que el tema passés de moda i quedés de l’obra l’element anecdòtic o d’acudit, però lamentablement no és així. L’obra és un viatge per les experiències de centenars de dones en què les espectadores segur que es reconeixen en algun monòleg. En aquesta versió de Produccions Imperdibles es volen treatralitzar alguns monòlegs portant-los al diàleg entre les dues actrius, la complicitat entre les dues és total i l’espectador percep aquesta química que funciona entre les dues actrius.

Enfront dels silencis o la indiferència el teatre pren la màscara de la denúncia social i mostra una realitat com la violència contra les dones a la qual cal plantar cara des de tots els sectors i en tot moment.

To Top