Crear vinyetes només emprant l´ordinador, com fa vostè, no treu romanticisme a aquest art?
Potser sí, i és cert que existeix tota una imatgeria al voltant de l´il·lustrador com un artista que usa el pinzell i el tinter. Però en realitat l´ordinador no deixa de ser un llapis evolucionat. Qui de debò fa la feina és la ment humana.
En quins projectes treballa ara?
Ja sóc a la fase de preproducció del tercer àlbum de la saga “Warship Jolly Roger”, en el moment en què, a partir del guió que et donen, comences a dissenyar els personatges, els escenaris i les seqüències. A més fa poc temps que he concebut un quadre, un “screen print”, que en diuen, sobre la novel·la de ciència ficció “Dune” arran d´un encàrrec que he tingut de França.
Li surt més feina des que va guanyar el premi al millor autor revelació al Saló del Còmic passat?
Aquell reconeixement va ser molt positiu per a mi. Però, en aquest sector, perquè tinguis treball cal que es parli de tu a internet. Això resulta bàsic.
Al perfil de Facebook “Miki Montlló Artwork & Stuff” té uns 90 mil seguidors. A les xarxes socials bé en deuen parlar força, de vostè…
A Facebook, tothom escriu sobre tothom. Com a creador, per exemple, estableixes un diàleg amb els teus “followers”, en el sentit que jo sovint comparteixo el meu procés de treball amb ells. Ja hi he penjat, per exemple, alguna imatge sobre el tercer àlbum de “Warship Jolly Roger”. I els internautes em diuen què els sembla. Tot això és necessari, però també té uns riscos.
A què es refereix?
Doncs que corres el perill que la resposta tan immediata que reps a Facebook et condicioni com a artista, ja que pots caure en l´error d´acabar ideant il·lustracions pensant només que voldran veure els seguidors a la xarxa. O fins i tot pots frenar el teu treball perquè, si els mostres un esbós i ja n´has obtingut l´acceptació, llavors és difícil que agafis altres camins, que exploris noves fórmules.
Li donen moltes idees els usuaris d´aquesta comunitat social?
De vegades, sí. En tot cas, Facebook em serveix per veure que hi ha un públic que aprecia un art més genèric, popular. I un altre que valora l´artista que aposta per un producte més personal. Tot i que el concepte de producte, aplicat a l´art, no m´agrada massa.
Per quin motiu?
Doncs perquè em sembla que si empres molt aquesta paraula mercantilitzes massa el teu treball.
Però l´art també té una part de compravenda, de mercantil. Fins a quin punt ho pot ser, doncs?
Penso que des de sempre l´art ha requerit mecenes, perquè els artistes necessitaven tenir algú al darrera que donés valor al que feien i els pagués. Així que, en una part, l´art té una tradició mercantil. El problema és que avui la societat de consum arriba a tot arreu i amb les obres d´art també s´especula molt a nivell econòmic.
Tornant al món del còmic. Com és el dia a dia d´un il·lustrador?
Per sort, tinc l´oportunitat de treballar des de casa. Així que em llevo, faig una mica d´esport, esmorzo, contesto els correus electrònics i em poso a dibuixar i pintar.
La inspiració, l´ha de buscar o hi ha dies que li ve donada?
Home, si fas aquesta feina t´has de conèixer molt bé per saber en quin moment pots oferir el màxim i quan has de parar i prendre´t un dia lliure. No sempre vius inspirat.
Tenir talent ha estat el seu gran secret per poder treballar d´allò que li agrada, i a més en un àmbit laboral difícil?
El talent tan sols és un ingredient d´un tot. També cal ser persuasiu, confiar en un mateix i saber tractar amb els altres. Jo, en realitat, mai he arribat a plantejar-me no treballar d´il·lustrador. Sempre he cregut que la clau per aconseguir-ho era passar-me hores descobrint com fer aquesta tasca molt bé. I, un cop arribat a tal punt, he intentat col·locar la meva obra perquè em reportés uns diners.
A quina edat va veure que el seu lloc natural era la il·lustració?
Als 13 anys, quan vaig visitar una fàbrica i vaig comprovar què era estar tancat vuit hores allà dins. A casa van pensar que això meu era una dèria, que ja em passaria. No creien que quan en tingués 30, com ara, seguís amb el tema.
De petit ja devia d´estar enganxat als dibuixos de la tele…
El cert és que jo no era un nen de jugar a futbol, sinó més aviat de llegir un llibre durant moltes hores en un racó de casa. I, si els meus pares em posaven una pel·lícula de dibuixos animats, l´anava parant i en copiava les escenes que hi sortien. Potser per això tinc la sort de dedicar-me al còmic.
