Una de les coses que el futur canviarà més serà la pròpia vi-da. De fet, sempre ha estat així. L’esperança de vida a inicis del segle XX oscil·lava entre els 25 i els 50 anys depenent, com sempre, de l’àrea del món on la gent hagués nascut. El gran salt en l’esperança de vida de les persones va venir associada a la revolució industrial, en especial a una gestió de l’aigua i de la higiene diferent i a una medicina que va aprendre a dominar les infeccions.
En l’actualitat el debat sobre l’esperança de vida revifa perquè cada dos per tres apareixen noves previsions que situen l’esperança de vida de les persones cap als 120 anys a l’entorn del 2050. Actualment, a Catalunya estem una mica per sota dels 80 anys per als homes i una mica per sobre dels 80 anys per a les dones. Si aquestes previsions fossin certes voldria dir que la gent viurà un terç més d’anys que ara. El concepte de la tercera edat no tindria massa sentit, caldria inventar-ne un altre. Per què aquest salt? L’evolució de la ciència i la tecnologia permetrà una medicina molt més personalitzada, basada en els mapes individuals de l’adn. A més, els nous coneixements sobre malalties com el càncer tendiran a convertir-les en malalties cròniques o curables. La medicina genètica, el món de les cèl·lules mare, serà una veritable revolució per a la salut. També ho seran les formes que la nanotecnologia permetrà de dispensar les medicines al cos. La monitorització de la nostra salut serà constant (pobres hipocondríacs!). Viurem literalment amb el cos connectat a internet a través de múltiples sensors. L’actual "FitBit" que ja monitoritza una part de la nostra activitat i ritme cardíacs i del son ens semblarà un artefacte de la prehistòria. El gran repte de la medicina seran metges especialitzats a fer bones síntesis sobre malalts que oferiran volums quasi inabastables d’informació sobre el seu cos.
No sé si seran 120 anys o més, però el canvi serà molt important. Com sempre, la riquesa dels països serà determinant per a aquestes prospectives. La gran incògnita del segle XXI és si Àfrica podrà despertar com ho ha fet Àsia al darrer terç del segle XX. Una durada tan gran de la vida de molta gent comporta canvis d’una profunditat extraordinària.
Planteja en primer lloc un nou gran repte per a la medicina. Fer viure el cos no significa haver assolit un nivell de longevitat similar per al cervell. És a dir, les malalties neurodegeneratives poden ser la propera gran pandèmia. Persones amb el cos resilient a les patacades de l’edat però amb la dignitat disminuïda per un enteniment cada cop més feble o per patologies com l’Alzheimer.
Els problemes ètics que aquesta evolució de la vida comportarà seran extraordinaris. Jo sóc del parer que la vida és dignitat i identitat i que sense dignitat, i especialment sense identitat, el sentit de la vida es difumina. Sé el que m’agradaria poder decidir per al meu cas, però una altra cosa és establir normes universals al respecte. Serà complex.
En segon lloc, planteja un problema de sostenibilitat. Tenim societats organitzades per viure setanta i escaig anys. Ara les costures de les pensions i la salut rebenten perquè ja vivim més que això. El cos de la salut es multiplica per 4 a partir dels 65 anys. Si arribem a viure molts anys, ni el treball, ni les pensions, ni la salut es poden gestionar de la mateixa forma. Caldrà una revolució absoluta.
A Califòrnia, que és on passen les coses més interessants en aquests moments, hi ha gent que es comença a prendre seriosament el mite de la immortalitat. Sóc partidari de la innovació (de fet, visc de la innovació) però en aquesta aposta per la immortalitat que no m’hi busquin. Encara que soni dur i poc estiuenc, és la mort la que dóna un cert sentit a la vida.
