El resultat de les últimes eleccions municipals i els pactes posteriors han portat unes quantes dones a l’alcaldia de ciutats grans. Aquest fet s’ha vist reflectit en alguns diaris que han dedicat diverses planes a comentar les dificultats en què es podrien trobar aquestes polítiques per conciliar la vida professional -fer d’alcaldessa- i la vida familiar. Aquesta situació convida a fer unes reflexions sobre el tema recurrent de la conciliació.
Aquests mateixos diaris abans al·ludits no s’han plantejat mai dedicar la mateixa atenció a la conciliació de la vida laboral i familiar quan es tracta de barons. De fet és una tendència bastant comuna. Homes i dones tenen les mateixes dificultats en aquest terreny, però sembla que socialment i d’una manera gairebé inconscient s’adjudica a les dones un seguit de funcions com ara la cura dels fills o les feines de la llar, les quals semblen portar exclusivament l’etiqueta femenina. Sortosament, cada vegada més veiem com la divisió de rols a la llar és més laxa: ja és corrent veure homes amb criatures petites comprant al supermercat, cosa impensable fa cinquanta anys. Ara només falta que es comencin a veure aquests canvis en els mitjans de comunicació. De tota manera, la publicitat ens dóna cada cop més la imatge d’un home col·laborador en les feines domèstiques.
La conciliació, entesa com la possibilitat d’atendre d’una manera ordenada, equilibrada, eficient i satisfactòria les exigències de l’àmbit familiar i professional, és un problema social, no individual. I es pot considerar un problema social perquè calen mesures socials o, millor, laborals per facilitar-la. Les empreses, sovint portades per la inèrcia o amb uns departaments de personal pendents d’aspectes més administratius o econòmics que no pas personals, obliden que els treballadors poden ser més eficients i fins i tot productius si arriben a la feina en una situació més assossegada. Sigui com sigui, la responsabilitat no recau únicament en les empreses: l’Administració pública també hi té una bona part de responsabilitat, amb la creació de llars d’infants o l’allargament del permís de maternitat o paternitat, per exemple. Les setze setmanes actuals són molt poques, sobretot si les comparem amb la llargada del permís en altres països del nostre entorn.
Els problemes derivats de la conciliació no incideixen només en les famílies amb nens petits; cada vegada són més les famílies que tenen persones dependents al seu càrrec. Els familiars cuidadors també han de fer mans i mànigues per poder atendre els pares grans i la vida laboral. Aquí la sortida d’aquesta situació sembla més fàcil, sempre que l’economia familiar ho pugui suportar: l’ingrés de l’avi o àvia en una residència per a la gent gran, una solució que comporta privar les persones dependents de l’escalf familiar que tant s’agraeix sempre, però especialment al final de la vida.
No obstant això, les residències fan una funció social important, però altra vegada hi pot haver la frontera econòmica: les places públiques no són tan nombroses com seria desitjable.
Molt sovint en parlar de conciliació evoquem les situacions de famílies amb fills petits i a tot estirar amb persones grans dependents, però hi ha situacions més o menys puntuals -com pot ser una malaltia greu d’un membre de la família adult o infant- que també reclamen mesures especials per part de les empreses i de l’Administració pública, tot i que ara per ara aquesta ha demostrat una gran sensibilització respecte als seus treballadors que facilita bones pràctiques de conciliació.
Tal com hem dit més amunt, la conciliació és un problema social que reclama una resposta social, però s’han de tenir en compte una gran varietat de situacions familiars i personals.
