El dia que uns amics la van convidar a volar, Maria Teresa (Mita) Mollet va descobrir un món apassionant i en va voler formar part. "Vaig pensar que si ells podien pilotar, jo també, que no devia ser pas tan difícil", recorda. Eren els anys 80 i gairebé no hi havia dones pilots.
Com que en aquella època vivia a Tarragona, es va matricular al curs de pilot d’avioneta de l’Aeroclub Reus-Costa Daurada, que "l’any 1986 encara era civil i militar al mateix temps. L’examen mèdic me’l van fer a la caserna, amb un metge militar i els soldats voltant per allà", explica. Va ser l’única dona del curs. "No tenien ni lavabos per a dones".
El curs consistia en classes de teòrica, de morse -que actualment ja no se’n fan- i 40 hores de vol. De les assignatures teòriques, "la meteorologia és una de les més importants", indica. També l’aerodinàmica. Pel que fa a les pràctiques de vol "el que es fa més són enlairaments i aterratges. El moment culminant del curs és el que en diuen "la suelta", que és el dia que l’instructor considera que l’alumne ja està preparat per a volar tot sol".
El dia de la seva "suelta" van trigar vint minuts a donar-li permís per a enlairar-se "perquè estaven esperant l’arribada d’un vol xàrter i jo em sentia sola i desemparada, però després vaig anar fins al Delta de l’Ebre i vaig tornar. Recordo que a la zona de Vandellós l’avioneta botava de tant vent que feia, és que ni veia els instruments. Quan vaig aterrar, uns turistes es van posar a aplaudir".
Després, ho van anar a celebrar amb cava amb els altres companys del curs.
L’última pràctica abans de l’examen consistia en el trajecte Reus-Sabadell-Girona-Reus. "A Sabadell m’esperaven els meus pares", recorda. Va aprovar a la primera.
Cent vegades més difícil
Uns quinze anys més tard, "en una tertúlia em vaig assabentar que havien obert un heliport a Ullastrell i se’m va acudir treure’m el títol de pilot d’helicòpter, que em va semblar que seria molt bucòlic. Em van avisar que era més difícil que portar una avioneta. I tant que ho era! Cent vegades més. La teoria és més complicada, hi ha moltes matemàtiques i física, s’ha d’estudiar molt", assegura. "La pràctica, també, perque l’helicòpter té palanques i pedals".
Novament, era l’única dona que s’havia inscrit en el curs. "Aleshores, parlem de l’any 2002, de dones pilots d’avió si que ja n’hi havia moltes però d’helicòpter, ben poques, gairebé cap. Als aparells tot estava calculat pensant en el pes i l’alçada d’un home i jo necessitava pesos extra per a equilibrar-lo. De vegades havia fet servir totxos. També em posava coixins als seients", recorda.
"L’helicòpter es belluga molt i és inestable", comenta la Mita. "El que costa més és fer estacionaris, que vol dir aguantar-lo sense que oscil·li a uns metres del terra. El dia de la "suelta", quan l’instructor va baixar, l’aparell va pujar de cop, per la diferència de pes", explica.
Les maniobres les feia a Castellar del Vallès però el viatge de pràctica de final de curs consistia en el trajecte Ullastrell-Sabadell-Girona. "A Girona has de baixar per a pagar unes taxes a l’aeroport. Quan vaig entrar, un home, un treballador de l’aeroport, em va preguntar que per quina porta m’havia colat. Li vaig contestar que acabava d’arribar en un helicòpter però ell no em creia perque no entenia que una dona pogués pilotar i continuava preguntant-me d’on havia sortit i jo repetint-li que feia un curs de pilot i que acabava de baixar de l’helicòpter. És un món molt masclista", lamenta la Mita. Per fi, superades les 40 hores preceptives de vol i l’examen de teòrica, va aconseguir la llicència d’helicòpter. Aquesta vegada també va aprovar a la primera.
