Assumpció Malgosa i Morera (Terrassa, 1958) és Catedràtica d’Antropologia Física de la UAB i ha coordinat treballs per a la recuperació i la identificació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i, des del 2009, pertany al comitè d’assessorament de la Generalitat. Considera que l’obertura de fosses es troba en els llimbs perquè són fets que no es poden jutjar, tot i la seva importància històrica.
Vostè de petita ja volia ser una antropòloga física?
No ho recordo… De nena ja tenia interès per l’evolució humana i per la història. La meva feina consisteix bàsicament a analitzar restes humanes i intentar reconstruir la vida d’aquestes persones. Estudio els esquelets i les seves despulles per descobrir com eren, en quin entorn vivien, quines malalties van patir… És més investigar la vida que pròpiament la mort.
Són esquelets i no fòssils?
Sí. Jo estudio la protohistòria, l’edat de Bronze, de Ferro… Poden tenir uns 5.000 anys aC i no han arribat a fossilitzar-se. Això es produeix quan hi ha hagut una transformació molt gran i són fòssils a partir de 10 mil o 15 mil anys aC.
S’ha trobat amb investigacions que l’hagin sorprès?
Sí. Per exemple, en un jaciment situat en una cova prop de Lleida vam trobar els esquelets d’un home, d’una noia jove i de cinc nens. El primer que penses és que és un enterrament simultani d’una família fins que vàrem comprovar que la dona no era la mare de cap d’ells… Coses com aquestes fan que cada estudi tingui el seu interès.
Les investigacions també donen peu a “muntar-se una pel·lícula”, per dir-ho d’una manera col·loquial.
Sí, però has de tocar de peus a terra. El mètode científic fa que tinguis una hipòtesi, que busquis les evidències i que les ratifiquis o no. Per això, el fet de fer volar coloms et dura el que et dura.
Si estudia esquelets de fa milers d’anys, com és que s’ha implicat en les tasques d’identificació dels desapareguts de la Guerra Civil?
L’antropologia forense és una part de la física i la metodologia per fer un diagnòstic és la mateixa per estudiar els ossos d’una època i d’una altra. La Generalitat em va demanar el 2008 si podia coordinar un equip per obrir la fossa de Gurb (Osona). Actualment, aquest és un tema que està en els llimbs. D’una banda, no es consideren uns fets per jutjar perquè ultrapassen els terminis pels quals un delicte es pot considerar com a tal. Però, de l’altra, tenen la seva importància històrica perquè són fets amb menys de 100 anys. Potser això canviaria si el Tribunal de la Haia el considerés com un delicte de genocidi.
Pot arribar a passar?
Hi ha grups que ho estan movent. Des de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) s’han fet diferents accions. Han vingut relators a Espanya i a Catalunya per demanar que s’obrin totes les fosses, per tal d’identificar les persones i retornar les despulles als familiars.
Llavors, pot ser una realitat?
No ho sé, però s’ha de ser molt conscient. Per exemple, de la guerra de Bòsnia només fa vint anys i s’han identificat els cossos d’un 20% de les persones i això que tenen familiars directes, objectes personals i la possibilitat de fer anàlisis genètiques. Aquí no tenim res d’això: en molts casos no ho podem comparar amb el familiar directe, tenim molt poques dades de com era la persona i van desapareixent els testimonis vius.
En aquests casos el plantejament emocional és diferent de quan analitza esquelets de fa 5.000 anys aC.?
Sí, no té res a veure. Quan vam obrir la fossa de Gurb vam tractar amb familiars directes i ja et dóna una idea de la persona. Quan l’obres tens una altra percepció emocional perquè veus un crani o un braç amb un impacte de bala, les soles de les sabates, la cullera que portaven per menjar, el llapis amb què segurament escrivien les cartes… I després has de retornar les restes als familiars.
Quina és la reacció de la gent que ha identificat els seus difunts?
Molt diferent. Recordo que un no va voler saber-ne res i l’altre ens va confessar que no s’imaginava que aquells ossos fossin les restes d’una persona, en aquest cas, les del seu avi. Li vam muntar l’esquelet perquè se’n fes una idea i, quan ho va veure i li vam explicar la seva història, va agafar el crani, li va fer un petó i li va dir: “Avi, ara ja pots descansar amb l’àvia”… Va ser molt emocionant.
És partidària de continuar amb aquesta tasca?
Sí, però s’ha de tocar de peus a terra. La societat ho ha de voler i, si és així, s’hi han d’abocar recursos. Els testimonis es moren i els vius, tot i tenir el cap molt clar, no encerten on són les fosses perquè el paisatge ha canviat, s’han fet carreteres, col·lectors… I no oblidem que durant els primers anys de la Guerra Civil i la dictadura de Franco ja es van fer exhumacions i que hi ha moltes fosses que són de soldats arribats d’arreu d’Espanya. Són cossos que es poden recuperar, però que no es podran entregar mai als seus familiars.
Considera que és un tema molt present a la societat?
Sí, perquè és una realitat molt viva. La segona i tercera generació dels desapareguts durant la guerra no tenen la por dels fills directes i exigeixen recuperar les seves restes perquè és una qüestió de dignitat social. El 2008 portava un ritme fort, però va arribar la crisi i suposo que políticament i econòmica hi havien altres prioritats.
Però en segons quins llocs encara és un tema tabú.
Sí. On hi ha més fosses de civils és al Pallars i la gent no les vol obrir. Fins ara no s’ha cursat cap petició a la comissió encarregada d’aquest tema. Els pobles són petits i és una qüestió que ningú vol remenar.
