Repetim-ho diverses vegades. No passa res. Tot va bé. Catalunya no farà mai res de bo, la crisi està controlada, els radicals no aconseguiran canviar res, la corrupció no ha existit mai, el sistema polític no necessita cap canvi, ni una sola mà de pintura, i tot va millor que mai. Aquest és el diagnòstic Rajoy. Acompanyat de quatre gestos, maldestres: una mica d’IRPF per aquí, unes concessions als funcionaris per allà, uns calerons per a les autonomies, un canvi de cares al seu partit i, apa, a veure si passem així vint o trenta o quaranta anys més, que no cal canviar res. Aquesta és l’oferta: res de cants de sirena, anar fent, xino-xano, i les coses aniran millorant. No és una mala estratègia per a ell i els seus, però pot ser nefasta per al país: un país que, evidentment, no va.
Per què hem de canviar el que funciona? Aquesta és la pregunta, falsa, que planteja el candidat de l’estabilitat. Naufragi, sí, però estable, sense ensurts. El problema és que la pregunta autèntica és una altra: per a qui funciona el que funciona? Mentre la màquina d’intoxicar i anestesiar treballi a ple rendiment, amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació, encara tenen una oportunitat de convèncer molta gent. Però el país no va. No va en absolut. Catalunya és un dels grans símptomes: això s’ha acabat. Els canvis, probablement, vindran de Catalunya, acompanyats d’una crisi política d’una gravetat ara mateix imprevisible. El discurs de Rajoy encara semblarà més atractiu a l’octubre i al novembre: l’abisme serà a prop. I just en aquell moment, si no ens hem acabat de deixar anestesiar, començarem a canviar. No a trencar, a canviar, que és més complex, menys heroic, menys èpic i més pràctic. Aquesta pot ser la sortida, però vés a saber… Si no, en el futur ho pagarem tots molt car.