Van penjar-lo al Congrés en un acte discretíssim. Tan discret, de tanta vergonya com devien sentir, que José Bono només va estar acompanyat de l’actual president del Congrés, Posada. I l’endemà, ja que s’havien de fer unes reformes, el van retirar. Aquesta és la petita història del gran quadre que immortalitzarà el petit (políticament) José Bono, tot i que ell està profundament convençut de ser un dels grans pares de la pàtria, incomprès i desaprofitat.
El quadre ha costat 82.600 euros, xifra modesta per a la importància del personatge, però molt cridanera en els temps que corren. Amb la crisi, el cost del retrat dels expresidents del Congrés havia baixat fins a 24.780 euros (Manuel Marín), que tampoc no està gens malament per un quadre (fotografia en aquest cas) que en el fons no importa a ningú, excepte a l’ego superlatiu del personatge retratat.
Cal deixar d’encarregar quadres a artistes i dedicar aquests diners a despeses socials? Home, els artistes també mengen d’aquestes coses… No tot s’ha d’eliminar ni tot és superflu, per molt dura que sigui la crisi. Però el que sí que cal és entendre intel·ligentment l’austeritat i la necessitat de fer gestos exemplars des dels poders públics, gestos que demostren que saben en quin món viuen. El quadre de Bono és fruit d’una manera d’entendre la vida des d’una perspectiva extraterrestre: ells estan tan lluny, tan per damunt dels simples mortals… Per això pengen el quadre clandestinament: tenen por de ser criticats, però estan convençuts que no es mereixen menys que un quadre de luxe per recompensar els serveis prestats a la pàtria…
