Cesc Santamaria va arribar a Terrassa amb la seva família “quan tenia 8 anys, poc després de les riuades del 62”. Anys més tard li va sorgir l’oportunitat de comprar una finca als afores del seu poble natal, Monistrol de Calders, al Moianès, que es coneixia amb el nom d’El Molí d’en Sala perque antigament havia estat un molí de farina. “Hi havia dues cases, un jardí molt gran, un hort i unes basses d’aigua, una d’elles del tamany gairebé d’una piscina olímpica. Kubala hi anava cada dia a nedar quan es va retirar del futbol i va anar a viure a Monistrol de Calders”, explica el Cesc.
Fa deu anys, va decidir restaurar les cases i convertir-les en un allotjament de turisme rural. Ara, a l’hivern viu a Terrasssa, on té un negoci de fotografia, i a l’estiu torna al poble per a fer d’empresari hosteler.
Amb molts dels seus hostes ha establert una “relació d’amistat” perquè “solen repetir. Els primers clients que vaig tenir, un matrimoni molt xerraire, que ara ja estan jubilats tots dos, encara vénen cada estiu”, assegura.
Tisores de podar
Un dia es va trobar una hoste “amb unes tisores de podar a la ma, podant-me els arbres del jardí. Em vaig quedar de pedra”, recorda. D’anècdotes en té una pila. “Van venir un grup d’amigues a celebrar un comiat de soltera i es van passar tot el cap de setmana voltant per allà en tanga. La núvia el duia de color blanc i les amigues, negre. Un altre grup de noies de tant en tant em lloguen la casa per a fer-hi festes temàtiques. En van fer una de la Feria de Abril, totes vestides de flamenques, i una de Cap d’Any, en ple estiu, amb els discos de nadales sonant a tot drap. I un dia va venir l’actriu Marina Gatell, la de la sèrie de TV3 “Majoria absoluta”, que havia rodat un curtmetratge i el volia projectar als amics i coneguts. Em va decorar la casa amb uns cartells que deien “Monistrollywood”, explica.
Per desconectar
Tanmateix, “la majoria d’hostes són matrimonis o famílies amb nens petits que busquen pau i tranquil·litat, per a desconnectar i gaudir del contacte amb la natura. Són gent sana, ecologistes, ciclistes… Aquí tenen sol, muntanya, cavalls, que no són meus però els propietaris me’ls deixen, a més de la bassa per a banyar-se. D’altra banda, el turisme rural està poc massificat. Al Molí d’en Sala no hi caben més de dotze persones”.
Una vegada “una senyora es va posar a plorar el dia de marxar perque no volia que s’acabessin les vacances. Es veu que es va posar trista només de pensar que havia de tornar a Barcelona, amb el soroll, la gentada i la contaminació, després de passar una setmana de tranquil·litat en plena natura”.
Les estades solen ser “d’un pont o una setmana sencera, si més no, a l’estiu. Al mesos de juliol i l’agost tinc un cent per cent d’ocupació. A l’hivern entre setmana no hi ha ningú. Et venen hostes alguns caps de setmana, sobretot per a celebracions familiars, com ara unes noces d’or, que reuneixen tres generacions sota un mateix sostre, per exemple”.
