Ens n’anem -o ens quedem- de vacances amb l’entrada de l’Ajuntament de Terrassa a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i amb l’aprovació per part del ple de declarar i pagar els impostos de la ciutat a l’Agència Tributària de Catalunya. Es poden fer molts discursos sobre la significació d’aquestes decisions. Per exemple, que Terrassa serà el municipi més gran adherit a l’AMI, com a quarta ciutat que és del país en nombre d’habitants. I que aquesta decisió -ja era hora!- posa Terrassa en el curs del gran debat polític sobre el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya. I, de naturalesa més pràctica però encara més rellevant que els aspectes formals, Terrassa pagarà els seus impostos a l’Agència Tributària Catalana, un fet de gran transcendència a l’hora de fer possible, si democràticament escau, la desconnexió amb la hisenda espanyola. Per tant, tots els aplaudiments que calguin i més a les decisions del ple de dijous passat.
Ara bé, ens enganyaríem si ens quedéssim en aquest pla d’anàlisi, que només considera els resultats del ple. Perquè és obvi que aquestes decisions no són tant l’expressió d’una fortalesa municipal com de la feblesa política del PSC, àvida de moderar-la amb pactes polítics que li han fet acotar el cap en temes en què aquest partit no té cap criteri fet, que no forma part de les seves conviccions, i que, per tant, ho converteix en moneda de canvi segons li convé. Només cal veure què ha fet el “catalanista” Àngel Ros a Lleida per veure que, en això de la sobirania, el PSC es comporta com Grouxo Marx: té uns principis però, si no agraden, en té uns altres. És a dir, no en té. I, això, al marge de si hi ha regidores i regidors del grup socialista que poden haver votat d’acord amb la seva consciència independentista, que, si res no ha canviat massa, diria que hi són. Però només cal veure, d’una banda, el vot contrari del grup majoritari socialista a pagar els impostos a l’Agència Tributària catalana -un punt, per al meu criteri i com he dit abans, més determinant que l’adhesió a l’AMI- o l’abstenció del propi alcalde Ballart -i del regidor Vega- a adherir-se a l’AMI. Però ja se sap el preu que es paga per governar i, sobretot, per perdurar en el govern: a vegades es prenen decisions, però en molts casos cal tot el contrari, és a dir, no mullar-se, ser ambigu i empassar-se gripaus.
Ha estat Convergència, doncs, que ha condicionat la seva entrada al govern a aquesta aprovació que els socialistes han votat de mala gana. I l’oposició s’hi ha sumat, probablement, amb la mateixa mala gana. Uns -l’adhesió a l’AMI- pel fet que la iniciativa no era seva, i altres, possiblement -en el cas dels impostos-, pel gust de veure com el grup majoritari perdia una votació. El que caldrà veure és si el preu que ha posat Convergència per la seva entrada al govern municipal és prou alt, si comportarà alguna cosa més que l’afirmació retòrica aprovada dijous i quines altres condicions hi van afegides. Però això només se sabrà quan es vegi quin és el fruit de la seva aportació al govern municipal i quins acabaran sent els rèdits electorals que en pugui obtenir d’aquí a quatre anys. Això és la política: l’art de fer possible l’impossible. Perquè de l’art de fer impossible el possible -allò que van aconseguir fa unes setmanes els qui ara són oposició- se’n pot dir de moltes maneres, però no és política.
