La Terrassa dels anys quaranta del segle XX era grisa i deprimida. A mitja dècada, la dura postguerra i les penalitats començaven a deixar pas a un tímid recobrament industrial i a la recuperació d’uns índexs d’immigració estroncats per la guerra de 1936-1939. De nou, tornaven a fumejar les xemeneies i a trictraquejar els telers reclamant mà d’obra. L’arribada de nova població, provinent majoritàriament d’entorns agraris del sud i oest d’Espanya, dibuixava una ciutat sense capacitat per absorbir-la, ni urbanísticament ni en habitatges. Molts dels que venien s’instal·laven a zones suburbials del municipi amb cases rudimentàries d’autoconstrucció. Més tard, els fluxos d’immigrants dels anys cinquanta i seixanta obligarien les autoritats a la construcció impulsiva de blocs de pisos sense tenir en compte la cohesió urbana.
Les dificultats, però, no eren només en trobar un aixopluc on viure. Molts immigrants provenien de zones rurals on les ocupacions principals estaven relacionades amb el sector primari, a l’agricultura com a jornalers, la ramaderia o la mineria. Per contra, en una ciutat plenament industrial, el treball a les fàbriques, la rutina de les màquines i les llargues hores laborals eren un impacte important per la mentalitat i la cultura d’origen de molts dels nouvinguts. La Terrassa dels anys quaranta, cinquanta i seixanta va ser per a molt d’ells escenari de la integració i la fusió del món rural ja inexistent amb la nova realitat urbana i industrial.
Activiat poc adequada
La senyora Pepita, que havia arribat al Vallès des d’un poblet de la Franja molt probablement abans de la Guerra Civil, vivia amb la seva filla de poc més de vint anys a una caseta amb pati al carrer Faraday, a Ca n’Aurell. L’any 1941 es trobà a la porta de casa una família just acabada d’arribar que provenia del mateix poble que ella. Formada per un matrimoni i un fill de vint-i-tants anys, li demanaren de disposar d’una habitació fins que trobessin un allotjament propi. Ella, «que por haber sido educada en el santo temor de Dios, tiene muy arraigados los sentimientos religiosos, no supo negarse a dicho requerimiento y les provelló [sic] además de dejarles la habitación, de ropas, mantas y colchones de lo cual carecían completamente».
Però lluny de mostrar-se agraïts i de buscar ràpidament un nou lloc on estar-se, la família nouvinguda es va instal·lar còmodament a la casa del carrer Faraday. L’any 1947, sis anys després d’haver-los rebut, la senyora Pepita els denunciava dient que «se han ido haciendo dueños absolutos de la casa abusando de la debilidad de dos mujeres indefensas».
Ara bé, el principal motiu de denúncia no era per l’ocupació de la casa, sinó sobretot per l’activitat a què es dedicaven els apropiadors. Una activitat econòmica poc adequada per a una ciutat industrial, però que recollia la tradició rural de molts dels nous ciutadans i d’alguns residents. S’aprofitaven els terrenys erms i agrícoles que interrompien la trama urbana i els camps dels afores per a la pastura de ramats. Continua denunciant la senyora Pepita: «en una casa que hasta el patio tiene mosaico, se dedican a la cría, compra i venta de cabras, haciéndolas pasar por el comedor y el pasillo parar sacarlas a pastorar [sic] y viceversa para meterlas en el patio».
En conseqüència, la incomoditat i el dany ocasionats per aquell trànsit d’animals eren més que clars. El pas de les cabres per l’interior de la casa provocava «el consiguiente perjuicio para los muebles y la ropa que encuentran en el camino, lo cual es mordido sin compasión por dichos animales como ocurrió días atrás con un impermeable que la hija de la interesada tenía colgado en el paragüero el cual dejaron inservible».
A sobre, l’existència d’un corral provisional per a les cabres al pati de la casa i la presència de conills, la cria dels quals va deixar testimoni l’agent de sanitat que inspeccionà l’habitatge, ocasionava problemes greus d’insalubritat, atès que s’«amontonan en el patio durante días y días los excrementos de dichos animales a los cuales añaden diariamente las basuras domésticas, obligándonos a soportar continuamente los malos olores en detrimento de la salud y la higiene».
La petició d’inspecció que va demanar la senyora Pepita a les autoritats es va concretar en un visita a la casa la tardor de 1947. Es va comunicar a la família ocupant que havia de desmantellar el corral en un termini de vuit dies i que quedava prohibida la cria d’animals ja que es contravenia l’article 820 de les ordenances municipals vigents aleshores.
A la Terrassa els anys quaranta no era un estrany que un baix percentatge de població es dediqués a la cria domèstica d’animals o a la pastura de petits ramats. El teixit urbà encara permetia l’existència de zones de pasturatge al costat d’oliveres i ametllers. Però el ràpid creixement de la ciutat va acabar fent inviable les pastures i la cria domèstica generava situacions poc higièniques per als veïns en barris densament poblats. Aquests dos fets dugueren a l’extinció definitiva de l’activitat ramadera.
Curiositats
De l’anàlisi del padró d’immigracions de l’any 1948 conservat a l’Arxiu Històric de Terrassa se n’extreu que del total de treballadors que van arribar a la ciutat, el 70% s’integrava al sector de la indústria, el 20% al sector terciari i tan sols un 10% al sector primari. Per professions, el padró d’immigracions confirma que la dedicació a la ramaderia era absolutament residual. Només declaren ser «cuadrero», treballadors d’una quadra, el 0,09%. I vaquers, el 0,55%. En conclusió, la cria domèstica d’animals o la possessió d’un petit ramat de cabres o ovelles de ben segur que no era l’activitat principal d’una família sinó un complement d’altres activitats.
Dades extretes de: LACUEVA, Josep Lluís; «La conformació social i econòmica (1940-1960)», dins CARDÚS i ROS, Salvador (dir); Els terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi. Terrassa: Lunwerg, 2005. Pàg. 129-144.
►L’autor: Joan Pérez i Ventayol. Llicenciat en Història Contemporània i diplomat en Estudis Avançats per la UAB. També és graduat superior en Arxivística i Gestió de Documents i secretari del Centre d´Estudis Històrics de Terrassa. @jperezventayo
