El periodista terrassenc Vicenç Batalla no es perd cap festival cultural. Els seus estius estan plens de cinema, música i teatre, sobretot des que viu a França -actualment treballa a Lió, a la secció d’economia de la cadena Euronews-, on assisteix al d’Avinyó i al de Lió al juliol i al de Saint Malo a l’agost, encara que cada any també torna a Catalunya per anar al Sònar de Barcelona al juny.
De fet, ell considera que la temporada arrenca amb el de Cannes, “que és al maig però ja fa molta calor. Sempre hi havia anat amb pantalons curts, fins aquest any, que em vaig perdre una pel·lícula perquè no em van deixar entrar amb bermudes i vaig haver d’anar a canviar-me de roba. Va ser el mateix dia que no deixaven entrar les dones amb sabata plana”.
“A França la cultura és un tema polític de primer ordre”, explica el Vicenç, afegint que “els festivals francesos tenen molt públic encara que últimament han retallat per culpa de la crisi”. Ell hi va “per a descobrir coses noves. Saber que ets el primer en veure aquella obra o escoltar aquells músics és una gran motivació, encara que de vegades els grans noms decepcionen en directe”.
El Festival d’Avinyó, al qual assisteix des del 2006, “m’ha fet descobrir una gran varietat de tendències i recuperar l’amor pel teatre”. Com que és a l’aire lliure “quan bufa el mistral és una mica angoixant perquè no se senten els actors i quan plou, com l’any passat que va caure el diluvi, s’han d’interrompre els espectacles però hi he viscut moments màgics, per exemple una marató d’obres de Shakespeare. Abans el festival durava tres setmanes i mitja però aquest any ho han reduit. A més dels espectacles, l’altre al·licient és el refrigeri que serveixen a les dotze de la nit darrera del Palau dels Papes. Hi ha unes cues impressionants”.
A Lió, on viu, se celebren “Les Nuits de Fourvière”, “un festival semblant al Grec, que fan a l’amfiteatre romà. Aquest any compleix el setantè aniversari. No té el prestigi d’Avinyó però gairebé. Vivint allà puc assistir a tots els espectacles. Hi ha molta producció pròpia de teatre, circ i dansa. També s’hi pot veure òpera, concerts i cinema. Enguany els plats forts són Tim Robbins, Björk, Bartabas i Pascal Comelade. Llàstima que hi plou sovint”. Els paraigües estan prohibits per raons de visibilitat.
A l’agost va al festival de rock de Saint Malo, a la Bretanya, “que és un festival de tamany humà, pots escoltar tots els concerts sencers. Se celebra la setmana del 15 d’agost i tenen dos escenaris en un antic fort militar. La pega és que també hi plou molt però el programa és molt interessant”.
“A Barcelona, en canvi, el Sònar no ha hagut de suspendre mai cap activitat per la pluja”, comenta el Vicenç. Ell hi va des del 1994. “Sóc militant de la causa electrònica i el Sònar porta la iniciativa en temes musicals”, assegura. Aquest any, com a novetat, hi ha estat com a periodista, “per a entrevistar els creadors de la plataforma de crowfunding més important del món, els membres de Duran Duran i el compositor Atom TM”.
Anar de festival representa “dormir només cinc hores per no perdre’t res. És com viure en un món apart”, reconeix. S’obliga a fer com a mínim “un àpat fort al dia” i s’ha acostumat “a aguantar sense beure gens d’alcohol, només begudes energètiques”.
