La política va, sobretot, de centres de gravetat. Quan es desplacen, com ha passat a Catalunya, tot es mou i es remou. Hi ha coses que no canvien i d’altres que ens ofereixen extraordinàries sorpreses. Qui podia saber, el 1978, que només quatre anys després un partit aleshores inexistent, el PSOE, seria la bandera del canvi? Després és molt fàcil veure la jugada, però mentre la partida està oberta no hi ha manera… I ara, què? Tanta llista unitària, a què portarà? Sens dubte, a una mutació, però encara és massa aviat per saber quina. De moment el que toca és jugar la partida més o menys a cegues, intentar distingir el que és autèntic del que és hipòcrita, captar què és futur de veritat i què no deixa de ser passat amb un toc de photoshop. Sigui com sigui, això va per llarg: és un cicle, no un instant màgic.
Cal temps per veure el dibuix, perquè els tacticismes del dia a dia deixin pas a visions més àmplies. Ens esperen sorpreses i imprevistos, enmig del soroll que fa que una cosa sembli una altra: al final, no hi ha res, res, tan clar i contundent com comptar vots. En unes eleccions normals, per exemple, com les del setembre, encara que ens vulguin vendre que són una altra cosa. O en les de l’hivern, al conjunt d’Espanya. Després sí, ja en el 2016, podrem tenir una mesura clara de totes les forces en joc, de les possibilitats i del marge real de canvi a què podem aspirar, dels equilibris que caldrà fer. Ens queda per davant un estiu, una tardor i un hivern de molt soroll i molta confusió. Només després d’aquest cicle podrem començar a decidir seriosament cap a on anem de veritat. Mentrestant, cada dia un xou, fins que a principis de l’any vinent descobrim on ha anat a parar el centre de gravetat en l’eix dreta-esquerra i en l’eix Catalunya-Espanya. L’únic segur és que mai més no tornaran a estar on eren.
