Un llibre de Michel Peissel i un article de El País van decidir l’Enric Soler Raspall i el seu amic Jaume Salas a viatjar l’agost del 2008 a la vall del Mustang, al Nepal, a la recerca de les restes d’uns antics monestirs budistes. "El llibre de Peissel feia referència a un terratrèmol que havia destruit diversos monestirs i l’article de El País explicava la troballa, per part d’un pastor, d’unes pintures del segle XI. Vam pensar que podia estar relacionat", explica l’Enric. Van descobrir que "hi havia un fris tot ple de pintures magnífiques". L’Enric i el Jaume estan "entre els cinc primers occidentals que les vam veure".
Era el seu tercer viatge a l’Himalaia "i va ser el més salvatge". Era l’epoca dels monsons i "l’avioneta amb la que havíem d’arribar a la zona no podia volar perque feia 21 dies seguits que plovia. La tenien tota tapada, semblava embolicada per a regal". Van estar tres dies fent trekking per la selva seguint el curs del riu Kali Gandaki. També van fer una part del trajecte a cavall. Actualment ja hi ha un autobus articulat que recorre la vora del riu però aleshores encara no funcionava. "De Jomson a Kangbeni el camí és el mateix per als viatgers que van al Mustang i per als que van a l’Annapurna. A l’agost no hi ha més de dues-centes persones que visitin el Mustang perquè gairebé tothom hi va a l’octubre però hi havia 22.000 persones que feien la volta de l’Annapurna i ens vam trobar amb problemes d’allotjament".
Al Mustang ja no hi plovia. "Allà el clima és sec i àrid i les muntanyes que envolten la vall estan pelades. No saben ni què és la pluja, ells creuen que l’aigua ve de la neu. És una zona molt rural, amb petits pobles de deu o quinze cases i, per tot arreu, veus ramats de iaks". L’Enric també explica que "no hi arribava la televisió però tenien aparells de video VHS i veien pel.lícules. Ara s’estan modernitzant, es veu que ja hi ha mòbils". Si més no, a Lo Manthang, que és la capital i la ciutat més gran. La zona està plena de coves, "més de tres mil". També van veure estupes (monuments funeraris) en un lloc "famós per la llegenda d’una monja tibetana que s’alimentava de pedres" i van visitar monestirs i sales tàntriques.
L’Enric va poder tenir a les mans un "tresor, un llibre centenari de pasta d’arrós amb lletres d’or, va ser molt emocionant que me’l deixessin tocar. He estudiat tibetà clàssic. No serveix de gaire per a comunicar-te amb la gent però sí per a llegir textos antics".
A Tsaparang, van visitar el palau d’estiu de Jigme Dorje Palbar Bista, l’últim rei del Mustang, "que és molt vell i un personatge molt estimat i respectat. Ens va concedir una audiència i ens va convidar a un suc d’abercoc. Vam fer el ritual de la khata, que és un fular blanc de seda que li dones i ell te’l posa".
A la tornada, l’avioneta continuava sense poder volar per culpa de la pluja i, novament, van caldre tres dies de trekking. "Sort que nosaltres no teníem pressa. Vam coincidir amb un grup de jubilats francesos que quan van veure que perdrien la connexió amb el vol de Katmandú per a tornar a París van trucar Sarkozy perquè els ajudés a sortir d’allà. Els van anar a buscar amb un helicòpter rus".
De record del viatge, l’Enric es va comprar "un vestit tibetà i material budista no consagrat". Ara està escrivint "un llibre sobre l’experiència, que segurament es publicarà l’any 2017".
