He viscut tota la vida enganyat, sempre m’havien dit que els deutes s’havien de pagar, no hi havia alternativa; ja de petit la meva mare, que era tan bona pagadora que quan rebia la factura del llauner o del paleta m’enviava tot seguit a pagar-la, m’havia ensenyat que, a més de ser honrat i treballador, també s’havien de pagar les factures; en fer-me més gran vaig veure que aquella rapidesa en el pagament em feia semblar més pobre, ja que els rics tardaven més, i així em vaig anar acostumant a esperar que vingués el cobrador, que durant molts anys era una persona que anava per les cases trucant a la porta per cobrar i facilitar-te el rebut; és evident que parlo del passat ja desaparegut, ja que avui, el deute, te’l carreguen a un compte del banc, tant si és procedent com si no, i has d’anar vigilant de no estar en descobert, ja que si no hi tens fons, el que en diuen estar en números vermells -segurament per avergonyir-te-, el banc, sense avís, et carrega uns inte- ressos que mai t’ha donat quan hi tens di-ners.
Si explico tot això és perquè fa pocs dies tots hem sabut que als grecs, comunitaris com tots nosaltres d’Europa, els han preguntat si volien pagar els seus deutes o no; a ells, naturalment, no els ha calgut consultar els oracles per dir que no, segurament també són molts els que aquí haurien fet el mateix. El sorprenent és que, tot i que nosaltres som els que hauríem de cobrar part d’aquest deute grec, també advoquem perquè no el paguin, i anem fent el fatxenda com si lliguéssim els gossos amb llonganisses, mentre anem demanant a les nostres autoritats que facin més despeses socials per alleugerir la nostra economia prou depauperada i amb importants bosses de pobresa extrema.
Des del principi sempre hi ha hagut un grup d’esquerra radical, avui afavorit i impulsat per les noves formacions socials i polítiques contestatàries al sistema, que sempre ha estat procliu a perdonar i esborrar els deutes dels més dèbils, per tant entra dintre de la seva lògica que vulguin perdonar el deute grec, però ara llegeixo i escolto les opinions dels tertulians més ben aposentats, tant intel·lectualment com periodísticament, que també van donant suport a aquest deixament d’aquest deute, no fos cas que els confonguessin amb la casta i perdessin l’aproximació a l’esquerra.
Si no n’hi havia prou amb aquesta dèria de perdonar, o alleugerir, el deute grec, ara també el senyor Rajoy, i alguns dels seus ministres, que veuen com Podem els està mossegant el clatell, també han canviat de registre i es mostren més propicis a lleugeres concessions per rebaixar el dèbit.
Fa temps que les administracions recaptadores van motivant la meva consciència per recordar-me que haig de pagar els meus impostos, ja que amb ells es podrà fer front a les despeses socials, sobretot la sanitat i l’ensenyament; tot això em sembla molt bé i sempre ho he complert satisfactòriament, però ara resulta que m’estan amagant que tam- bé haig de pagar una part del deute grec, fins aquí podíem arribar, a partir d’aquest fet jo m’apunto als moviments antisistema, que són favorablement els més ben vistos i, si apareix algun Tsipras entre nosaltres i pregunta si volem pagar, jo faré com els grecs i votaré "no".
Després d’aquest escrit em prendré uns dies de vacances per veure com els va, als grecs, mentre, espero i desitjo que siguin beneficioses per a tots vostès i ens retrobem al setembre.
P.D.: Poques hores després d’haver enviat aquest article a la direcció del diari, m’assabento d’un possible acord -pendent de confirmar- entre les autoritats europees i el govern grec, pactant el pagament del deute a canvi d’un ajut comunitari. Si és així, el "no" del poble s’hauria esvaït.
