Reconec que fa temps que no entenc res i que m’estic començant a perdre. Sí, entenc que uns volen arraconar Mas per sempre i que Mas vol un plebiscit sobre ell i un cert blindatge polític i judicial, però aquí acabo. Pel que fa a la resta, reconec que supera la meva capacitat de comprensió d’un guió. Si és que hi ha guió, que jo diria que no. La conclusió raonable és que no sabem a on anem i que els polítics catalans encara ho saben menys. Una candidatura sense polítics. Un govern sense governants. Una independència amb marxa enrere i sense volant. Diversos fulls de ruta que fan aigües per tot arreu. Reunions que es convoquen i es desconvoquen. La data electoral, anunciada fa mesos, resulta que és encara incerta. La idea de substituir un referèndum per unes eleccions suposadament plebiscitàries (i impossibles) continua viva, però ja no sabem què significa ni ho sabrem, molt em temo. I així tot, tot, tot. Sense una idea de país ni un guió de futur, perduts en un laberint que anirà a pitjor, amb uns lideratges polítics més aviat penosos.
La cerimònia perfecta de la confusió per a un país en què hi ha molta gent que s’imagina una Catalunya superior a Espanya, exemplar, d’anar per feina i fer les coses ben fetes… Una Catalunya que no es veu per enlloc. L’únic que es veu és el vodevil, el formidable exercici de dispersió de forces que no condueix enlloc. A veure què s’inventen demà, la setmana que ve, el mes que ve, per mantenir l’interès del públic: solucions cada vegada més enginyoses i complicades, un guió inintel·ligible, maniobres i jugades tàctiques… Distret no es pot negar que en sigui. Però l’espectacle és cada vegada més trist i fa menys gràcia. No gaire diferent d’Espanya, no, per cert… Mentrestant, el món gira, i nosaltres aquí, mirant-nos el melic…
