Mentre a Barcelona el nou Ajuntament imposa una moratòria turística, una decisió amb una forta càrrega ideològica, l’alcaldessa de Madrid diu justament el contrari: res de moratòries i de turisme, com més, millor. Tot el que vingui i més. Clar, la distància entre Barcelona i Madrid pel que fa al potencial turístic és insalvable: han pogut construir una turbo-capital financera i política, però no turística. Què hi farem. De moment, divertir-nos amb aparents incoherències entre dues formacions polítiques similars, amb alguns radicalismes superficials que ja es veurà quin recorregut tenen per davant…
Però no hauríem de deixar de banda el debat de fons que es planteja: estem segurs, segurs de veritat, que el turisme ens salvarà en el futur? Evidentment, per aquestes terres tenim un potencial turístic que hem de considerar espectacular, però l’hem de desenvolupar al màxim a base d’anar carregant-nos el país?
Segur que el millor futur al qual podem aspirar és a ser un país turístic, una mena de gran parc d’atraccions, amb feines inestables, amb desastres urbanístics, immobiliaris i paisatgístics notables, amb una creixent massificació, especialment a l’estiu?
No és gens improbable que acabem morint d’èxit, o per saturació o perquè un dia el vent acabi girant i l’actual manà turístic canviï de preferències…
No serà demà passat, d’acord, però aquesta bombolla turística acabarà per esclatar-nos als dits i no haurà generat res massa sòlid. Com no ho va fer el turisme a l’Espanya dels anys 60: no es va aprofitar per canviar el model econòmic.
I així ens va i ens anirà, si insistim sempre en el mateix.