Realment, l’única forma de saber què en pensa la societat catalana és anar fent enquestes fins a la sacietat. La darrera ens dóna un retrat en què sembla que avancen els partidaris de no trencar amb Espanya (cosa que no impedeix canviar a fons) i que retrocedeixen els que aposten per la independència.
I, com més duri i més dura sigui la crisi de Grècia, probablement les ànsies independentistes baixaran una mica.
El punt feble, el de continuar o no a la UE, és d’una evidència tan sòlida que només es pot ignorar a base de tancar els ulls: si volem començar a fer cues als caixers automàtics, ja sabem quin és el camí…
Per tant, primer la crisi grega, després l’estiu i finalment el formidable embolic sense cap ni peus que ens estan muntant amb les eleccions de setembre… Tot convida a pensar millor les coses, a entendre que un no o un sí no són tan fàcils de dir… I a continuar defensant que cal preguntar directament al poble català, ni a través de plebiscitàries estrambòtiques ni de referèndums constitucionals: una clara, senzilla i directa pregunta, que resolgui això d’una vegada. És el que ens mereixem, al marge de les postures que tinguem. Ho veurem?
Diria que no, que trigarem molt i molt, entre altres coses perquè la política catalana és un desastre i així no es pot construir un procés seriós, no per trencar, sinó per preguntar i per escoltar amb respecte la ciutadania.
De manera que continuarem amb les enquestes i les tertúlies fins que a finals d’any, quan sapiguem en quina mena de país vivim, puguem fer una mutació i pensar en un referèndum seriós…
