I mentrestant, l’ideal d’Europa se’ns ha evaporat, se’ns ha escapat de les mans gairebé sense adonar-nos-en. Com que en aquest país hem arribat molt tard a Europa, ens costarà molt, molt, reconèixer que ja no existeix. Potser no ha existit mai com la imaginàvem, era una utopia, d’acord. Però com a mínim semblava que anàvem cap a un futur interminable de prosperitat i llibertat, a més d’un benestar raonable… Tot això, aquests darrers anys, se n’ha anat a fer punyetes per sempre.
Portem una moneda europea a les butxaques, sí, i la tenim penjada per tot arreu, però això d’Europa s’ha quedat en un fantasma. Segrestada en mans dels que han forjat l’austericidi, l’empobriment i la liberalització com un guió de futur. Diguem-ne “dictadura financera”, si li volem posar un nom rotund, que no sigui un eufemisme o tecnicisme.
Perquè les classes superaltes vagin cada vegada millor, la resta ha d’anar cada vegada a pitjor: el model en el qual s’inspira l’Europa amb la qual ens volen estafar és el de la Xina, Rússia, el de part de Brasil o l’Índia, el llatinoamericà, els Estats Units… Ens diran que per competir globalment o qualsevol altra excusa. Per aquí van els trets. Amb un toc de glamur europeu, amb una democràcia descafeïnada i molta simbologia aparent, el que ens estan canviant és el cor de la idea d’Europa.
El xantatge final a Grècia deixa clarament a la vista de què va això: s’ha acabat l’excepció europea. A les classes hiperdirigents, els agrada molt més inspirar-se en la Xina. I enganyant-nos com a “xinus” ens volen convertir en xinesos… Un trist final, si permetem que guanyin.
