En els vells temps, un nou ministre era una gran notícia. En els diaris vells, la majoria, encara ho continua essent: ai, uix, en Rajoy abans de sopar ha designat amb el dit diví un nou ministre. Posem-nos en marxa, oh, exegetes del poder, amb gest respectuós i submís, per analitzar les profundes implicacions del nomenament, els patètics llegats del catastròfic exministre Wert, les claus (només per a iniciats, of course) de la jugada, els lligams familiars d’aquest Méndez de Vigo, el seu ultracatolicisme, els equilibris del poder "madrilenyocentrista"… I al capdavall, què? Política juràssica. No només perquè sigui la de l’actual govern, sinó perquè el país se’ns ha fet vell i ja importa poc, molt poc, un ministre més o menys: el poder clàssic està perdent lluminositat, capacitat d’irradiar i fascinar, s’està fent mediocre… Ara ens interessa més treure l’entrellat de les brutals negociacions entre Grècia (incapaç de canviar res, ni pel seu propi bé) i la "troika" (decidida que no canviï res).
Clar que importen els noms, les nissagues, els lligams, però no els d’un ministre d’Espanya, que no deixa de ser una peça menor d’un mecanisme perfecte, d’aquella estaca a la qual estem tots lligats… Importa molt que hi hagi un rei que diu coses buides, tot i que té el detall de venir sovint a Catalunya? O un govern que no es mou del guió? O un Sánchez que només promet que farà el que podrà fer, o sigui que ja s’ha rendit abans de començar? Poc, cada vegada menys. Ens acabarem aclarint, sens dubte, però el mapa real i el mapa imaginari ara no coincideixen: el que abans era important ara sembla una anècdota. Alguna cosa falla. És com quan et banyes a un riu i no fas peu… I t’adones que sí, que ningú no es banya dues vegades al mateix riu. I que tu tampoc no ets el que et banyaves en aquest riu, tan irreconeixible, l’estiu passat… En certa manera, ens estem fent belgues, cosa que tampoc no és tan dolenta. Després del 27-S, farem un pas més en la mateixa direcció, la de si avui és dissabte, això és Bèlgica…
