Això és el que ens han dit una i altra vegada des del govern per justificar els rescats de les caixes i el regal als bancs de tot el sistema financer espanyol. No patiu, que no ens costarà ni un euro. En moments d’eufòria, fins i tot ens han arribat a dir que encara hi guanyarem alguns calerons: a “xulos” no hi ha qui ens guanyi. I el govern pensa que a tontos, tampoc. De manera que ens han anat repetint el mantra, mentre les xifres indiquen una i altra vegada just el contrari: que aquest país s’ha arruïnat no a causa del benestar ni del sector públic, sinó de molts dels que des del sector privat no es cansen de donar lliçons sobre eficiència, lliure competència i altres meravelles que no són res més que una monumental enganyifa. De moment, el rescat bancari s’ha empassat ja 40.579 milions d’euros, fins al 2014. Aquests són els números del FROB, que inclouen, com no podia ser menys, les misèries de Catalunya Caixa, Unnim-Caixa Terrassa, Bankia, Novagalicia, Banc de València… Totes elles vinculades a una gestió nefasta i al famós crèdit a promotors: la culpa no ha estat dels ciutadans que han estirat més el braç que la màniga, com ens han volgut fer creure, ni dels bons empresaris, ni dels que firmaven una hipoteca per damunt de les seves possibilitats. La culpa és de la conxorxa entre promotors immobiliaris i banquers, amb el permís del Banc d’Espanya i del govern. I ara toca repartir la factura sense que hi hagi ni la més remota possibilitat de portar de veritat totes aquestes enganyifes davant dels tribunals. Qui es pensi que això és possible a Espanya, va llest. Ens han socialitzat les pèrdues, ens han donat les culpes a tots indiscriminadament i a sobre ens arruïnen. Ens han hipotecat, mal venut i embargat el futur.
