Han passat ja unes setmanes del resultat electoral del 24 de maig, i fa pocs dies que hem constituït l’Ajuntament. Comencem, doncs, una nova legislatura, on la política serà l’autèntica protagonista. En un temps on el desprestigi de la política és molt gran, la política, l’acció política i la capacitat que tinguem tots de fer política marcaran el present i el futur d’aquesta ciutat.
Tinguem clar que, sense una formació política forta, tota societat, tot col·lectiu, esdevé dèbil davant les seves pròpies febleses. Tots volem ser protagonistes de la nostra vida col·lectiva i individual, i això és impossible sense fer política. És cert que un dels canvis més importants dels darrers temps és que la societat civil ha assumit que les seves accions no són neutres ideològicament parlant, ni gratuïtes quant a les conseqüències que volen generar. El 15-M, l’ANC, els 11-S, la “V”, la Via Catalana, els iaioflautes, la PAH… han transformat el mapa polític, les institucions i les realitats polítiques de les nostres ciutats i del país. Terrassa n’és un clar exemple. I penso, sincerament, que aquest canvi és una gran notícia i que no els podem decebre.
Si fem una anàlisi ràpida general coincidirem que estem en una crisi del sistema, amb efectes sobre la pobresa, sobre l’augment de les desigualtats i amb un ascensor social espatllat. A tot això, hi sumem una crisi de legitimitat del sistema polític, de l’Estat espanyol i de la UE.
En el cas de Catalunya, a més a més, hem de parlar d’una injustícia social col·lectiva. A Catalunya, no estem parlant de l’explotació d’una classe social per part d’una altra classe; no són els de dalt contra els de baix; és l’explotació d’un poble per part d’un Estat. Les classes populars catalanes són doblement explotades i menystingudes.
L’anàlisi local crec que és molt clara. Terrassa és una ciutat que exclou de l’accés a la igualtat d’oportunitats un percentatge elevat de la seva població; és una ciutat amb un problema crònic de llarga gestació i trajectòria; és una ciutat on plou sobre mullat, i on la crisi no ha fet més que agreujar característiques estructurals que ja existien. La crisi no és la causa de tot el que ens passa, n’és l’evidència.
Arribats aquí vàrem creure, després de 36 anys de govern del PSC, d’uns darrers anys de gestió més que discutibles, de confondre el Raval -l’Ajuntament- amb la Rasa -la seu del partit- i també d’haver girat la cara d’una forma evident al procés que viu el país, que era millor presentar una alternativa de canvi a la ciutat. Vàrem creure que les formes de fer, el model de ciutat del partit socialista, les noves realitats ciutadanes i els posicionaments de tots els partits en campanya electoral convidaven a intentar generar un projecte alternatiu al PSC. Vàrem creure que l’objectiu final valia molt la pena, que participar-hi i ser motor de canvi ja de per si era molt important. L’alternativa no anava de repartir-nos l’alcaldia, anava de generar un nou ordre a la ciutat. I sí! Demanàvem molt, el vot afirmatiu, i oferíem “poc”, el canvi a la ciutat. Per primera vegada en més de 30 anys era possible fer-ho. I ho vàrem intentar.
És més que evident que l’establishment de la ciutat no ha cregut mai en aquest canvi. CiU, tot i passar-se tota la campanya parlant de canvi, ha preferit pactar, no sabem encara què, amb el PSC perquè tot segueixi igual. Cal recordar que, estranyament, ICV-EUiA i Podemos tampoc van veure amb bons ulls, per altres motius, aquest canvi, deixant en evidència en més d’una ocasió la plataforma Terrassa en Comú. Que els seguidors i il·lusionats amb “la nova política” en prenguin nota.
Però, amics i amigues, el passat dia 13 no va acabar res, va començar tot. La feina feta queda, i queda a disposició de la ciutat. A nosaltres, ens tocarà fer oposició, i, com ja hem dit moltes vegades, farem una oposició constructiva, responsable i oberta a grans pactes de ciutat.
