Cada vegada que hi ha eleccions, la mateixa història: hem de reformar el Senat perquè sigui realment una cambra de representació territorial. Quantes vegades hem escoltat això? Les darreres tres dècades, cada quatre anys, més o menys. I ara que s’acaba la legislatura, per variar, els dos grans partits (de moment, a l’espera del nou mapa) tornen a dir que s’han de posar d’acord per reformar el Senat. Només falta, per arrodonir el “dejà vu”, que algú proposi que el Senat es traslladi a Barcelona: si algú es creu que a l’Espanya actual això és possible és el seu problema. I si algú es creu que els altres ens ho creiem, també. Reformaran el Senat perquè sigui realment territorial? Ni de conya. Un dia, quan no tinguin més remei, faran algun canvi cosmètic. Sí, cosmètic, ara que sembla que està malament anomenar “cosmètic” el que no deixa de ser camuflatge. Però no passaran d’aquí: un “cementiri dels elefants” sempre va bé, però d’aquí a donar-li alguna utilitat hi ha un abisme. El mateix podríem dir de convertir el Congrés dels Diputats en un autèntic parlament: no ho veurem ni a la setmana dels tres dijous. El mateix que amb els parlaments autonòmics: n’hi hauria prou amb un diputat per partit, que tingués tants vots com hipotètics escons li haurien correspost segons el resultat electoral. Si han de ser simples màquines de votar, simplifiquem-les, no? I pel que fa al Senat, ni això: tanquem-lo, encara que no estalviem una xifra que ens tregui de pobres. Simplement, perquè no serveix de res. O hi ha algú que pugui argumentar seriosament quina ha estat la seva utilitat? Això és senzillament impossible: fins ara no ha servit de res. I si el posen a Barcelona o a Càceres, igual. Perfectament inútil. Per tant, que no ens maregin més amb promeses que demà oblidaran. Si es tanca, el país funcionarà igual de malament i ningú no el trobarà a faltar. Excepte els senadors, clar.
