Euskadi s’ho ha muntat infinitament millor que Catalunya i a la pràctica és com si fos independent, però a sobre cobrant d’Espanya, que és la quadratura del cercle. I ara acaba de fer un nou pas cap a la independència immobiliària: una llei d’habitatge pionera, que, si ha estat capaç de posar histèrics el PNV i el PP, segur que va en la bona direcció. L’han fet entre PSE, Bildu i UpyD: la llei més avantguardista que hi ha a Espanya, diuen ells, amb la immodèstia dels tòpics, però segurament amb tota la raó del món. I què té la llei? El dret de qualsevol persona que ho necessiti a rebre un pis de lloguer. Penalització per habitatges buits. Expropiació de pisos a la banca, quan hi hagi famílies en risc de desnonament. I una cosa fonamental: el reconeixement real, no abstracte, del dret a l’habitatge, que es pot reclamar davant dels tribunals. I quant costa tot això? Calculen que uns 75 milions anuals. Però posem-nos en el pitjor, imaginem que costa el doble: 150 milions a l’any. En comparació amb els tres mil milions que Euskadi dedica a sanitat, no sembla una despesa desmesurada, que pugui arruïnar tot un país.
No crec que passi molt de temps abans que la llei vagi a parar als tribunals, portada pels governs del PNV i el PP, que tenen una cosa fonamental en comú: que són de dretes i que representen els interessos financers i immobiliaris que representen. Una llei com la basca és un forat massa gran en la tupida malla jurídica que en aquest país ha permès una catàstrofe humana i social de dimensions dramàtiques. Resulta que sí, que es podia. Clar. Era només qüestió de voluntat política, res més. I d’una dosi raonable de seny, sens dubte, per fer viable una llei justa. Ara, a veure quan triguen a declarar inconstitucional aquesta llei tan perillosa. Serà un debat interessantíssim en els temps que estem vivint… Alta política, i de la bona.
