Si des de la fi de la II Guerra Mundial -gràcies al contracte social que acompliren els poderosos i els representants de la ciutadania- es digué que la creació de l’Estat del benestar fou el símptoma del progrés moral de la societat, aleshores des de la caiguda del Mur de Berlín -amb la renúncia de les elits a aquell pacte- podem ara afirmar que el desmantellament de l’Estat del benestar és el símptoma de la involució moral de la societat. Les conseqüències són que la societat està profundament dividida entre els de dalt i els de baix, de la qual cosa, n’és també còmplice l’Estat; la desigualtat galopant és el mirall d’aquesta divisió; la classe mitjana s’està empobrint i apareix una nova classe, el precariat: persones que, tot i tenir feina, no arriben a fi de mes per causa de la seva situació laboral i salarial.
Enfront d’això ha sorgit, com l’anomenen alguns assagistes, “la rebel·lió contra les elits” amb l’aparició de partits i plataformes ciutadanes emergents. La visibilitat d’aquestes noves forces polítiques es fa palesa en el nou mapa polític municipal i autonòmic de les darreres eleccions. Aquestes han posat de manifest que l’eix dreta-esquerra de la política s’ha dissolt, la lluita de classes és més vigent que mai, la contrarevolució liberal ha aconseguit que els polítics -conservadors i socialdemòcrates- s’hagin sotmès als poders econòmics i que la veritable crisi no és l’augment del deute públic, sinó els greus danys que els excessos de la desregulació del lliure mercat -amb la mentida i corrupció inherents- i els desmesurats ajuts al sistema financer i a sectors empresarials han causat a l’àmbit del treball i al nivell de vida de la majoria dels ciutadans.
Davant d’aquest espectacle la “nova política” ha fet de la lluita contra la corrupció un dels seus principals objectius mitjançant dos manaments: “no mentiràs” i “no robaràs” enfront de “és permès de mentir” i “és permès de robar” de la vella política. Les dues últimes vegades que el bipartidisme ha governat alternativament no ha acomplert el programa amb què es presentà a les eleccions; conseqüentment, no solament ha mentit, sinó que amb les seves polítiques socials ha empobrit una gran part de la població, la qual cosa és una forma oficial de robar l’alegria, l’esperança, el benestar… de la gent, i pel que fa als corruptes -el mapa polític i econòmic de l’Estat n’està ple- en robar no solament s’enriquien amb els diners públics, sinó també a costa de la salut, l’educació, l’atur, la jubilació, la dependència… de centenars de milers de persones de carn i ossos. A més, els amos dels diners i els seus servents polítics encara no en tenen prou; ens volen també robar el pensament tot i intentant condicionar les nostres idees per tal que acceptem la profunda divisió social i l’enorme desigualtat com una cosa normal, ja que és a causa d’exclusivament, diuen, l’esforç i èxit personals.
És significatiu que la irrupció de forces renovadores hagi posat nerviosos molts polítics; nerviosisme que el manifesten de dues maneres: primer, no acceptant el nou mapa polític en qualificar de legals, però il·legítims, els governs d’importants capitals de província i autonomies, que els pactes de les forces d’esquerres han permès. Saben que la legitimitat és com un horitzó de valors mitjançant el qual poder impugnar lleis injustes i al qual haurien de fixar la mirada les lleis concretes. Tanmateix, ells la utilitzen “a la carta” com una arma per negar els acords d’un procés democràtic. Segon, començant una “caça de bruixes”, a l’estil del senador McCarthy els anys 50 del segle XX, tot i remenant, burxant, gratant i furgant en la vida passada de polítics d’esquerres i inquirint amb ulls inquisidors tot vestigi o indici de quelcom que els pugui desprestigiar.
El desmantellament de l’Estat del benestar és el símptoma de la involució moral de la societat
