Els primers dies que comencem a fer qualsevol mena d’exercici nou experimentem en el cos certes sensacions o dolors. Descobrim que hi ha músculs i nervis que no coneixíem i dels quals no érem conscients fins que els hem començat a fer servir més de l’habitual. I, malgrat això, sempre han estat aquí i sempre han fet, més o menys, el mateix moviment, només que amb menys intensitat.
La novetat desperta la consciència. I la novetat no implica sempre, per exemple, fer un nou camí. A vegades, la novetat és recórrer el mateix camí, però amb una intenció diferent. Intencions inèdites com una rutina d’exercicis, Pilates, ioga, dansa, una competició, una llarga caminada… fan del meu cos -aquest de sempre- un escenari nou.
Gràcies a aquestes activitats, s’estableixen connexions fresques entre la ment i el cos. Ens veiem en la situació de coordinar certs moviments que abans no eren freqüents. I això, a més de despertar la consciència sobre el cos, també desperta emocions. Sí, emocions relacionades amb l’esforç, la voluntat, la frustració, l’alegria i la satisfacció.
De ser un habitant passiu del meu cos, passo a ser una unitat, en què la consciència d’existir no és només una conjectura intel·lectual, sinó una constatació sensorial. L’alè vital no és només un autoconvenciment, sinó que passa per la inhalació i exhalació de les meves vies respiratòries.
La intenció, fins a un cert punt, té molta relació amb la voluntat, amb el desig d’aconseguir alguna cosa. Per tant, també està molt vinculada amb la llibertat.
Les bones intencions o les males intencions estan relacionades amb aquest ús que donem lliurement a les nostres facultats. Però també és veritat que arriba un punt en què alguna cosa que havia començat amb una certa intenció pot adquirir autonomia i escapar a la voluntat inicial. "No era pas la meva intenció", diem. Aquí topem amb el que s’anomena "el principi de realitat": és aquesta intersecció en la qual la nostra llibertat interactua amb altres llibertats. La causalitat i la casualitat seuen a la mateixa taula. La determinació i l’atzar hi conviuen.
No hi ha res més real: voler fer alguna cosa i poder o no poder fer-la. Encara que sempre ens podem esforçar una mica més i aconseguir una mica més, però sovint trobarem aquest límit que ens assenyala la nostra contingència.
Reprenguem el fil: fer el mateix però amb una intenció diferent. Això ajuda a despertar la consciència que som vius. Una intenció diferent de vegades és adonar-nos amb quina intenció fem les coses, perquè molts cops ni ho sabem. "Per a què m’he llevat avui? Per què haig d’estimar les persones?" Fem les coses per inèrcia i, cosa encara més greu, som per inèrcia. Ens hem d’aturar. Hem de ser lliures d’aturar-nos. Escoltar quines són les intencions que ens mouen a viure. Són nostres, aquestes intencions, o se’ns han anat adherint i en realitat ens allunyen de ser qui realment som? És possible que, en aturar-nos a escoltar-nos, a contemplar-nos i contemplar el context en què respirem, això ens produeixi algunes sensacions noves i fins i tot "petits mals", com quan comencem a fer un exercici nou. Això és senyal que existim i que estem fent el nostre recorregut vital, i aquesta vegada sí, amb tota la intenció.
