Egipte va patir deu plagues, una sèrie de calamitats que segons l’Antic Testament Déu va infligir als egipcis per tal que el faraó deixés partir els hebreus d’Egipte. Victòria Szpunberg ens parla de la plaga número onze, la plaga dels nostres temps, la dels diners. A vegades la tecnologia ens fa perdre el sentit de la realitat, invents i avenços tecnològics com les “google glasses”, els nous telèfons “iphone”, els nous ordinadors de la pometa ens poden convertir en triomfadors quan en realitat la tecnologia pot emmascarar un fracàs personal.
Victòria Szpunberg en la seva última “L’onzena plaga”, que es representa a l’Espai Lliure, ens parla precisament dels miratges del progrés, del miratge d’apostar-ho tot a una forma de vida que t’esclavitza i t’aniquila. Un tour de force salvatge i compulsiu que defensen: David Selvas, David Verdaguer, Javier Beltrán, Laura Aubert, Manel Sanz, Mima Riera, Paula Blanco, Pol López i Samuel Viyuela.
Szpunberg aposta per la vella metàfora de les rates. Si a “El flautista de Hamelin” es feia una crítica social i política per tal de conscienciar sobre els comportaments corruptes i abusius del poder, la dramaturga argentina ofereix una altra cara de la plaga que ens assota, la plaga dels diners.
Un drama sostingut amb un ritme trepidant amb brillants gotes d’humor enmig d’aquest gran naufragi personal dels personatges. Una visió brillant i aterridora de la nostra realitat. Un món empobrit pels diners i la seva recerca grotesca i indigna. La peça, la dirigeix David Selvas, que en l’espai petit de Lliure de Montjuïc cerca la veritat dels personatges: una parella d’homosexuals, una argentina emigrant multiempleada, una parella sobradament preparada però sense ocupació que viuen d’okupes, un vell llop solitari exterminador de rosegadors, uns fills de papà rebels sense causa que es busca… Tots ells perdedors. En aquest descontrol de crisi econòmica, precarietat laboral, noves formes d’entendre la família, l’intent de trobar feina gràcies a les influències, l’emigració dels joves amb diverses carreres a l’estranger… El drama d’una joventut que no troba el seu lloc.
Més enllà del drama l’obra té un tant d’esperpent, de sàtira de la realitat. Victòria Szpunberg satiritza el present i el naip dels seus orígens amb una deformació del tango i de Nacha Guevara, la reina del carrer Corrents. No hi ha esperança en aquest text, als nostres joves les coses els van malament, els diners han volat, l’esperança ha volat, el futur ha volat, les coses no funcionen, ni tenen aparença de funcionar en el futur, tota una antologia de desil·lusions, un rosari de desgràcies que fan que no puguis tenir llum a l’ànima, una joventut que no entén res de res i la vida no és el que ells suposaven. Una radiografia d’una joventut que no té un sistema que li permeti comprendre el món en què viu i, conscients que és així, acaben sent víctimes de la seva dramàtica i desolada situació.
