Llegeixo al Diari de Terrassa que, aquests dies de les PAU, els estudiants i professorat han lamentat que les proves no es fessin a Terrassa, i han deplorat que siguin a quinze quilòmetres de Terrassa, a la UAB. Els arguments, segons el diari, són que la distància els fa estar més nerviosos pel fet de trobar-se en un espai desconegut i amb professors que no són els seus. Fins i tot, sembla que és un problema que, si els exàmens són a les nou del matí, això els fa llevar "molt d’hora" per fer aquests quinze quilòmetres que separen Bellaterra de Terrassa.
No entraré en si a Terrassa hi ha espai o no per fer aquests exàmens -que no ho sé-, ni en si l’Ajuntament ha d’invertir en cadires que compleixin els requisits, perquè m’és igual. Però, potser perquè fa pràcticament quaranta anys que vaig a la UAB cada dia, la queixa d’estudiants i professors, si fos certa i generalitzada, em semblaria símptoma d’un dels problemes que sovint he denunciat: la sobreprotecció i la infantilització dels nostres joves. Tot plegat sembla tan exagerat, que prefereixo pensar que és una broma, conseqüència de la tensió pròpia del moment.
I és que tots sabem que es tracta de joves que han viatjat, que des de molt petits han anat a colònies, que es mouen amb una autonomia personal fora del control patern mai no vista, que disposen d’eines tecnològiques que els permeten viure en un món global… Afortunadament, tenen consciència política i es manifesten i organitzen vagues i protestes. Poden anar a dormir de matinada cada vegada que surten de festa. Són precoços en l’ús del llenguatge i gens innocents en la seva vida personal. I si es presenten a les PAU és que tenen grans ambicions professionals que els portaran a fer Erasmus per tot Europa i, possiblement, a completar estudis arreu del món, si no a treballar-hi. I tanmateix…
I, tanmateix, ningú pot creure seriosament que sigui un problema fer un examen que aproven el 95 per cent dels que s’hi presenten, tenir examinadors amb qui no tenen bon rotllo o haver-se de llevar -i ser puntuals- per arribar a la UAB a les nou del matí, en un trajecte que fet en tren, a males, pot durar 30 minuts i et deixa al mateix campus. Per cert, per fer un examen en uns espais que en general ja coneixen perquè han assistit a les jornades de portes obertes i n’han trepitjat els passadissos.
Encara més: a diferència d’altres països, si algun defecte té el nostre sistema universitari és que, a causa de l’escassetat de recursos i manca de beques, els nostres estudiants han de triar la universitat que els queda més a prop de casa. En altres països, els joves procuren anar a universitats allunyades de casa, cosa que els permet fer una vida veritablement independent. Expliqueu a un estudiant britànic o nord-americà que, per als de Barcelona, anar fins a Bellaterra és com enviar-los a fer la mili a Ceuta o Melilla. O que els de Terrassa els posa nerviosos anar a Bellaterra. I coincidiran amb mi que tots plegats estem molt de broma.
Expliqueu a un estudiant britànic o nord-americà que, per als de Barcelona, anar fins a Bellaterra és com enviar-los a fer la mili a Ceuta o Melilla. O que, als de Terrassa, els posa nerviosos anar a Bellaterra
