Diversos estudis científics demostren que el procés de fusions que va produir-se entre les caixes d’estalvis abans de la seva pràctica total desaparició no va seguir cap criteri d’agrupament relacionat amb l’eficiència econòmica o social. I una prova més que evident és el que varen fer les caixes d’estalvis catalanes: sis d’elles es van fusionar en dos grups, els quals van haver de ser intervinguts i finalment venuts -o, millor dit, mig regalats- a un dels principals grups bancaris espanyols. De què va servir el procés de fusió? Econòmicament per a res i tampoc en termes socials. Però, clar, potser dissimula més dir que dues entitats són integrades dins d’una altra, que no pas dir que sis de les nou caixes d’estalvis catalanes ara estan a les mateixes mans privades. I, mentrestant, aquests nous propietaris fan publicitat dient que sumen i multipliquen, quan els fets demostren que resten: resten dos mil llocs de treball en l’expedient de regulació d’ocupació que acaben de plantejar per a la segona entitat integrada; resten valor social ja que no dediquen els mateixos imports a obra social que el que destinaven aquestes caixes d’estalvis, i resten competència, ja que el sector bancari espanyol cada cop se sembla més a un oligopoli i el que s’apropa encara ho reforçarà més. Ja que veus acreditades apunten que el sector bancari entrarà novament en un procés de concentració. Esperem, com a mínim, que la banca hagi après la lliçó de les fusions de les caixes d’estalvis i que els criteris d’agrupament siguin favorables a reforçar l’eficiència econòmica, ja que l’aspecte social no és pas rellevant per a la banca privada. I és que nosaltres, com a usuaris i subjectes passius en matèria tributària, només veurem després d’aquesta nova onada de fusions que tenim al nostre abast menys oferta bancària i, si les fusions van malament, veurem com novament els nostres impostos serviran per rescatar entitats per acabar-les mig regalant als que sumen i multipliquen poder, desnonaments, comissions i beneficis.
