Llavors Déu va preguntar a Caín:-"On és el teu germà?".Caín respon indiferent:-"No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?"Proposta de Càritas per als tres anys següents, però avui ens pregunta: què fas amb el teu germà? Pregunta que ens obliga a reflexionar sobre com actuem i sobretot quina és la nostra responsabilitat envers la família humana. Si tots som fills de Déu vol dir que tots formem part d’aquesta família.
El nostre món i la nostra època estan marcats per grans desigualtats. Cada dia creix el nombre de persones que se senten excloses de la nostra societat, malgrat que els governs ens volen fer creure que estem sortint de la crisi. Els pobres són més pobres, la fam, la pèrdua de treball, la incapacitat de molts per fer front a les necessitats bàsiques, augmenten les desigualtats entre rics i pobres i entre països del primer món i del tercer. Les tragèdies mundials ens colpegen, la premsa i la televisió ens mostren la crueltat de les guerres, l’odi, l’afany de poder que provoquen aquests desastres en aquest món nostre. La vida de les persones sembla no tenir cap valor. Se les foragita de les seves cases, obligades a viure en camps de refugiats. D’altres moren ofegats al mar víctimes de fugir dels seus països amb l’esperança de trobar una vida millor.
Els que sobreviuen són repartits segons quotes a països, que hi posen tota mena d’inconvenients, com si en comptes de persones es tractés de mercaderies nocives. Tot això davant la mirada indiferent dels ciutadans del món.
I aquestes visions, no ens commouen? No commouen els poderosos del món? És que tenim el cor de pedra. Ens hi hem acostumat.
El papa Francesc ho denuncia quan diu: "La cultura del benestar, que ens porta a pensar només en nosaltres mateixos, ens torna insensibles als crits dels altres. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no és assumpte nostre".
Però hi ha una realitat més propera, i amb la qual no podem ser indiferents. És la que tenim a tocar, és el germà que viu a la nostra mateixa ciutat, aquell amb qui ens creuem al carrer cada matí, que viatja a l’autobús al nostre costat o que espera el seu torn al CAP i que està passant el seu drama particular, perquè no pot fer front a les despeses de cada dia, perquè no té feina, ni possibilitat de trobar-ne. Ara sí que és el moment d’interrogar-nos "què faig jo pel meu germà?". És una crida a despertar, a parar atenció al nostre voltant, a sortir del nostre món, a adonar-nos de la realitat que ens envolta. Sí. Nosaltres som guardians dels nostres germans: dels seus drets i de la seva dignitat.
A Càritas la vivim cada dia, aquesta realitat. Persones com tots nosaltres amb sentiments, inquietuds, necessitats i dignitat, que demanen ajuda perquè elles soles no se’n poden sortir i Càritas les acull. Amb afecte i respecte, les acompanya, ens posa al seu lloc, sabent que una persona pobra és pobra, però sobretot té el tresor de la seva persona per damunt de la seva pròpia pobresa.
Per això, destinem molts recursos a pal·liar les necessitats bàsiques primer, que són prioritàries. Però el principal objectiu és poder retornar a les persones la dignitat perduda. Això es fa mitjançant diferents projectes. Tot aquest treball conjunt entre treballadors i voluntaris requereix molt de temps, i un gran esforç per part seva, però al mateix temps també genera despeses com és natural.
El proper diumenge, l’Església celebra la Diada de Corpus Dia de la Caritat, els homes i dones de bona voluntat no podem ser sords a aquesta crida urgent, que ens interpel·la davant de la injustícia, ens mou a sortir de la indolència i commoure’ns per respondre a la pregunta: què faràs pel teu germà? Amb la generositat i solidaritat que és pròpia dels ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.
