El camí de roses que alguns pensaven que seria la transició entre el 24-M i el 13-J va estar a punt de convertir-se en la Via Dolorosa quan es va anunciar solemnement el pacte entre Terrassa en Comú i Esquerra Republicana de Catalunya. Posteriorment, en els darrers dies, aquesta transició ha esdevingut un espectacle a mig camí entre l’olla de grills i el niu d’escurçons. Tres partits, tres, dels que integren la plataforma Terrassa en Comú han muntat sengles assemblees per dictar als càrrecs electes de TeC quin ha de ser el seu capteniment en aquests dies d’efervescència negociadora. En essència els han vingut a dir tots tres partits que res de pactar amb Esquerra ni, encara menys, de demanar el suport de CiU, que es vagin fent a la idea que això de fer de cap de l’oposició no ha d’estar tan malament i, sobretot, que estiguin quiets i no enredin. És el típic lobisme d’esquerres que tants moments de glòria ha donat a alguns partits i a alguns líders veïnals de la nostra ciutat: no em presento a les eleccions perquè només em votaria la família però munto una assemblea perquè els que sí que s’han presentat a les eleccions facin el que a mi em sembla que s’ha de fer.
Davant d’aquesta situació els sis regidors de Terrassa en Comú només tenien dues opcions: obeir el “diktat” de les tres assemblees o plantar-los cara. En el primer cas, els caldria assumir el descrèdit consegüent i triar entre anar-se’n a casa o fer el paper de la trista figura en el Consistori municipal -esborrona pensar quantes assemblees serien capaços de muntar-los aquests partits en quatre anys. Encertadament els sis regidors han optat per plantar cara i posar cadascú en el seu lloc amb un comunicat on diuen coses tan assenyades com aquesta: “Han sigut molts els grups i, sobretot, persones a títol individual que han posat el seu granet de sorra en el projecte. TeC té espais de treball oberts a tothom que vulgui participar. Els partits també tenien espais per compartir la seva visió, espais que havíem acordat conjuntament. Però les executives i els òrgans dels partits han decidit no respectar els termes de la confluència, assumir posicions unilaterals i prendre una drecera a través dels mitjans de comunicació. Han decidit llançar públicament els seus posicionaments buscant un protagonisme per part dels partits que no els toca, i que no han tingut durant tota la campanya. Lamentem la seva actitud que, voluntàriament o inconscientment, ha perjudicat una oportunitat històrica de canvi a la nostra ciutat. Una actitud que contrasta amb la de les persones a títol individual, moltes provinents dels partits, que han construït TeC i en són i seran els protagonistes reals. La gent, només la gent. Seran ells, i no els partits, qui decideixin quin ha de ser el paper de TeC en la vida política d’aquesta ciutat”. Com deia el clàssic, “algú ho havia de dir”. I en aquest cas, a més a més, molt ben dit. A qui havien de fer cas els sis regidors? Al centenar de persones que va congregar cada assemblea o als 16.000 votants que els van dipositar la seva confiança el dia 24 de maig? La resposta sembla clara i en el seu comunicat esdevé claríssima. I si queda algun dubte potser cal recordar que IC-EUiA l’any 2011, presentant-se conjuntament, van rebre el suport de 6.500 ciutadans -i ciutadanes- que, si les matemàtiques no em fallen, vénen a ser dues cinquenes parts dels vots que ha aconseguit TeC.
Això no vol dir que TeC no hagi de tenir mecanismes de consulta i de validació de les seves polítiques, trairia l’esperit amb què va ser creat si no les tingués. Però aquests canals són uns altres -el plenari del TeC- com ells mateixos s’encarreguen d’aclarir en el seu comunicat.
Xavier Matilla i els seus companys d’aventura han passat aquesta primera maroma amb nota alta. Veurem com se’n surten en el futur però de moment han demostrat no ser tan tendrals com se’ls podia suposar i això és una bona notícia per al conjunt de la política terrassenca.