Sóc als ferrocarrils de Sarrià de Barcelona, en una hora que no van gaire plens. El tren és de nou format, d’aquells amb pocs seients i molts espais buits. Estic asseguda en un dels seients adossats a la paret del tren. Hi caben cinc persones de costat. Arribem a una estació, puja un dona d’uns trenta-cinc anys, s’asseu, treu el telèfon mòbil i en un to de veu perfectament audible diu a la persona a la qual ha trucat que està en els ferrocarrils i que hi ha la possibilitat que es talli la comunicació. Fet aquest advertiment comença a parlar, en el mateix to alt, sobre la situació en què es troba una nena, que suposadament deu tractar; diu el nom de la nena, però, sortosament, no el cognom. Informa la interlocutora de les converses mantingudes amb la mare de la nena i dels acords a què han arribat. No ho escolto, però ho sento. El to utilitzat per la dona no em deixa cap alternativa. He sentit moltes converses en el tren, però cap d’aquesta mena, feta per una professional que atén persones; no parlen ni de factures, ni de comandes, com a vegades se sent, sinó de les circumstàncies que envolten una criatura i de les accions a fer. Fins aquí l’anècdota o la vivència, com ho preferiu.
Aquesta situació que vaig viure i que he descrit em va portar a una reflexió sobre l’ús dels mòbils, la privacitat i la professionalitat. Abans de tot he de dir que trobo el telèfon mòbil un estri molt útil i considero que de cap manera no hi podem renunciar. Estic convençuda que cada cop tindrà més utilitats que el faran imprescindible per anar pel món. Però aquesta funcionalitat no justifica el mal ús que se’n pugui fer.
Cada vegada va essent més corrent que al cinema o al teatre les persones consultin el mòbil, com si no poguessin viure sense saber què passa al seu voltant. El focus lluminós de la pantalleta crida l’atenció i interfereix en la resta d’espectadors. Per altra banda és habitual que en els transports públics les persones usin el telèfon talment com si fossin al menjador de casa seva, i, mantenint un to de veu prou alt perquè tots ens assabentem, sense voler-ho, de la conversa, envaeixen la privacitat dels passatgers. Aviat haurem de començar a reivindicar el dret al silenci.
De totes maneres, en la situació descrita, el que em va semblar més censurable era el contingut de la conversa. La professionalitat obliga a tenir respecte a la privacitat de les persones ateses, i no crec que un vagó de tren sigui el lloc idoni per explicar els seus assumptes personals. En primer lloc, tal com he dit abans, pel respecte a la privacitat; en segon lloc, per una pràctica professional que exigeix rigor. Tot plegat, lamentable. Tot i això, alguna part de responsabilitat també s’hauria d’exigir a la professional amb qui parlava, ja que sabia que la seva interlocutora estava en un lloc tan poc adequat per a la pràctica professional.
Sovint la velocitat que hem volgut imprimir a la vida moderna ens porta a justificar comportaments altrament considerats no adequats. Es vol donar ràpidament resposta a les exigències de l’entorn, i això ens pot fer perdre de vista aspectes que, des de la meva opinió, han de ser prioritaris: la professionalitat, l’ètica i el respecte als altres.
