Els resultats d’unes eleccions són inapel·lables. Votar no és opinar: és actuar, és decidir, és fer. I, com deien les àvies, “déu nos en guard d’un ja està fet”. Vull dir que la vida política de la ciutat, durant quatre anys, s’haurà de regir pel que donin de si aquests resultats. No em sembla encertada aquella expressió que diu, en relació amb els resultats electorals, que els ciutadans “mai no s’equivoquen”. Aquí, el concepte és simplement inadequat perquè els ciutadans votem coses molt diferents, i perquè sovint votem sense saber ben bé què votem. Només es pot dir que no ens equivoquem si es vol expressar una fatalitat: que ja no hi ha res a fer, que els daus estan llançats -alea iacta est-, que ara cal jugar amb les cartes que hi ha sobre la taula.
Cal mirar endavant, doncs. Insistir en com s’han aconseguit els vots, només pot servir per orientar futures campanyes electorals. Tornar a posar en evidència la capacitat de control de la ciutat del PSC després de 36 anys de govern o els tres anys de campanya institucional per fer conèixer el nou candidat no resten cap força política als seus més de 23.000 vots. Discutir el sentit que als cartells de Terrassa en Comú hi apareguessin Pablo Iglesias o Ada Colau és perdre el temps. Especular si l’impacte de determinades cadenes televisives explica l’aparició, grosso modo, dels 11.000 nous electors és inútil. Comprovar que fa temps que CiU i ERC solen sumar, plegats, una xifra semblants d’electors i que, més enllà dels fidels, hi ha un gruix que ara decanta cap aquí, ara cap allà, és un exercici curiós, però a aquestes alçades sense conseqüències pràctiques. Tothom ha emprat totes les armes que tenia al seu abast, i per a bé i per a mal ara ja és irrellevant reflexionar sobre la consistència del procés de presa de decisió de cada votant, el grau d’informació de l’elector o la qualitat dels programes i dels candidats.
L’important, ara, és saber què se’n farà, d’aquesta distribució de forces. Com s’administren el 28 per cent de vots del PSC, o el 19 de Terrassa en Comú, el 13 d’ERC, el 12 per cent de CiU, l’11 de Ciudadanos o el 6 per cent de la CUP. Els set partits amb representació són l’expressió de moltes i molt diverses tensions que no es deixen atrapar fàcilment pels eixos tradicionals entre esquerres i dretes (qui vota PSC és a l’esquerra? On se situa qui vota Ciudadanos?) o entre sobiranistes i unionistes (on se situa qui vota Terrassa en Comú? Què passa amb els regidors independentistes a la llista del PSC?). En aquestes eleccions hi ha altres eixos en joc. Qui vota emprenyat i qui vota resignat? Qui vota amb la Sexta posada a casa tothora i qui vota veient TV3? Qui vota un candidat i qui vota una marca? Qui vota pensant en la ciutat i qui ho fa des d’un marc mental estatal? Com encaixa tot aquest trencaclosques de set peces totes tallades amb patrons diferents?
La meva impressió és que, sigui quin sigui el resultat del primer acord per elegir alcalde, no és segur que es pugui mantenir estable al llarg dels propers quatre anys. Primer, per la inestabilitat de les majories que s’aconsegueixin. Segon, perquè els futurs desafiaments polítics -plebiscitàries del 27-S o generals de finals d’any- poden crear noves tensions. I, tercer, perquè el bany de realitat amb què toparan els nouvinguts pot fer estralls. Estarem atents als futurs esdeveniments.
