Fa tot just 15 dies en aquest mateix espai (Apunte Económico) fèiem la reflexió amb dades macroeconòmiques que “la recessió s’ha acabat per a Espanya, però els efectes d’aquesta l’han deixat com un país en vies de desenvolupament després d’un huracà o terratrèmol: la reconstrucció tardarà molts anys i molt probablement mai es tornaran a assolir els nivells previs a la catàstrofe”.
Doncs bé, l’Institut Nacional d’Estadística acaba de publicar l’enquesta de condicions de vida que també donen suport a aquesta tesi. I és que cada cop hi ha més pobresa a Espanya. Així doncs, la situació al 2014 en comparació amb el 2009 i 2010 (quan ja la crisi havia fet estralls a l’economia espanyola) ha empitjorat en molts àmbits: els ingressos mitjans per llar han baixat any rere any dels 29.634 als 26.154 euros anuals; la població en risc de pobresa ha crescut del 20,7 al 22,2 per cent, sent especialment crític entre els menors de 16 anys, on aquest indicador ha crescut del 28,8 al 30,1 per cent de la població; el percentatge de llars que tenen molta dificultat per arribar a final de mes ha crescut del 14,2 al 16,1 per cent i les que no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes també ha pujat del 38,5 al 42,4%.
Aquest deteriorament de les condicions de vida d’una gran part de la població demostra qui ha patit la crisi de debò, mentre que un dels principals causants d’aquesta -la banca- augmenta els seus beneficis i, a més a més, li regalen o li venen a preu de saldo caixes d’estalvis centenàries. És a dir, després del terratrèmol, en lloc de rehabilitar les cases malmeses dels més desfavorits, s’arreglen només les esquerdes del palau del senyor feudal i per això cal pujar els impostos. Han millorat les condicions de vida en els darrers segles? Home, com a mínim no hi ha dret de pernada… De moment!
