M sedueix la literatura sud-americana moderna. Per moltes raons de difícil explicació. Potser, sobretot, per la seva fidelitat a la terra. Pel fet de reflectir clarament el desig d’un canvi social. Perquè conté una forta dosi de realisme.
El planter és eternament prolífic. Seria impossible no oblidar cap ni una de les seves figures: Gabriel García Márquez, Jorge Luis Borges, Pablo Neruda, Mario Benedetti, Julio Cortázar, Ernesto Sábato, Mario Vargas Llosa, Isabel Allende, Gabriela Mistral, Miguel Ángel Asturias, Carlos Fuentes… I em quedo curt.
Fa menys de dos mesos, però, hem conegut l’adéu d’una altra de les seves plomes: Eduardo Hughes Galeano. Un escriptor tot-terreny. Un mestre a l’hora de combinar les seves fonts d’inspiració: periodisme, contes, ficció, idealisme, anàlisi política, somnis i història… Sense pèls a la llengua. Amb l’agosarada valentia de dir les coses pel seu nom, sense por. Enfrontant-se obertament al poder polític. Fins a l’extrem de posar en perill la pròpia vida… Que els ho preguntin -si no- a les dictadures uruguaiana i argentina. Totes dues el van obligar a emigrar molt lluny dels seus orígens.
El mateix dia que ell (13 d’abril), se’n va anar un altre gran escriptor. Aquest cop, però, centreeuropeu: Günter Grass (premi Nobel de literatura, l’any 1999). Posats a triar-ne un, tanmateix, em quedo amb n’Eduardo. Si més no, pel seu fort compromís amb les classes populars… Contra una biografia amb moments tèrbols i polèmics d’en Günter.
No voldria ésser excloent. Tan sols pretenc decantar-me per altres elements inherents a la pròpia literatura d’en Galeano. Uns tocs -al cap i a la fi- que la modulen i encara la fan més encisadora.
Amb la mort, res no s’acaba. Sort n’hi ha que podem gaudir de llur llegat. L’empremta inesborrable dels llibres ens ofereix infinites possibilitats. Aquest i no pas cap altre ha estat el leitmotiv del títol.
Prou que ho reflecteixen la força i fondària d’algunes de les seves frases. No m’atreveixo a traduir-les, per tal que no perdin un sol bri del seu èmfasi: “Quien no se hace el vivo va muerto. Estás obligado a ser jodedor o jodido, mentidor o mentido. Tiempo del qué me importa, el qué le vas a hacer, el no te metás, el sálvese quien pueda… En el Río de la Plata, llamamos bobo al corazón… Por lo mucho que trabaja”; “Si un libro se puede leer impunemente, no vale la pena tomarse el trabajo. Cuando los libros están de veras vivos, respiran… Y uno se los pone al oído y les siente la respiración. Sus palabras son contagiosas. Peligrosa y cariñosamente”.
Fa poc, llegia el resum d’un treball d’investigació d’un professor universitari de Kentucky. Anava sobre la longevitat de les persones. I un dels suggeriments que feia -en aquest sentit- era, ni més ni menys, que exercitar la ment. De moltes i molt variades maneres… Sens dubte, una d’elles, llegint llibres de manera habitual.
Algú ho supedita tot a Sant Jordi. Llavors, vivim l’esclat d’una tradició ben nostra. Amb un boom espectacular en la venda de llibres i més llibres. Els llibreters es freguen les mans, com cada any.
Per això, advoco -potser predicant al bell mig del desert- perquè aquest bon costum no es perdi. Ja no es tracta de llegir. Recomano llegir compulsivament. No pensant, solament, a allargar la vida. Sinó, alhora, a nodrir l’ànima. No només de pa viu l’home. Queda clar, oi?
