La monja Teresa Forcades. Sor Lucía Caram. Ada Colau. Manuela Carmena. Tania Sánchez. Susana Díaz. Teresa Rodríguez. Cristina Cifuentes. Muriel Casals. Carme Forcadell. I fins i tot, si molt m’apuren, la reina Letizia. Al marge de les majors o menors simpaties ideològiques i personals, formen part d’una interessantíssima onada de noves polítiques i de noves dones polítiques. Les dues coses alhora. Sí, m’he deixat la Rita Barberá, l’Esperanza Aguirre, la Rosa Díez, la Camacho o la Luisa Fernanda Rudi, a més de la María Dolores de las Mentiras, que diria en pedrojota. O la Chacón. Qüestió de pell: no puc amb elles. Efectivament, són dones. No per això fan millor o pitjor política, clar que no. Però pertanyen a la vella política, a la més rància, a la que intentem deixar enrere.
En poc temps, la política espanyola i catalana s’ha omplert de dones que tenen un paper protagonista, que plantegen nous escenaris, que insinuen lideratges poderosos. Els papers principals continuen reservats massivament als homes, sí, però són massa coincidències: aquí s’està dibuixant un canvi de tendència que pot ser contagiós. La política és, entre moltes altres coses, l’escenari simbòlic on una societat es reflecteix: ara toca més senzillesa, més autenticitat, més “contingut” i menys “rotllo patatero”. Són casualitat, tantes dones? Segurament. La política és encara cosa d’homes, com la direcció d’empreses, les finances o la guerra. Però la pròpia política, amb la seva capacitat de projectar imatges i històries, pot acabar donant una empenta notable a la llarga lluita per la igualtat. No per ser dones ho faran millor, ni pitjor. El que compta és que ho puguin fer sense que importi si són dones o homes. Això ja és un pas endavant molt notable. Però diria, diria, que a més la majoria aporten una dosi d’aire fresc i nou justament perquè en algun moment hauran hagut de trencar la barrera de ser dones. I aquest trencament és el millor que tenen per aportar, ara que almenys ens plantegem un canvi de rumb…
