Podria dir que em fa ràbia. Però, si reflexiono una mica, us diré que em fa pena. Ho sento, però he de dir el que realment penso. Fa uns quants dies, quan vaig anar a buscar les meves filles a l’escola hi havia una persona en una cantonada propera repartint propaganda electoral. Per al que pretenc explicar, dir de quin partit polític era no té cap importància. La qüestió és que hi havia persones que agafaven la bossa que repartia i d’altres que no. Anava caminant cap a casa amb les meves filles quan una nena, d’uns sis o set anys, li pregunta al seu pare que què era el que els havien donat. Em vaig girar i vaig veure que portaven dues bosses.
El pare va respondre: “És per votar una persona que vol ser el ‘jefe’ de Terrassa”. La nena torna a preguntar: “Tu votaràs?”; “Sí€ Però no sé a qui, perquè tots són uns lladres”, va contestar el pare. En aquell moment vaig pensar: “Au, vinga! Ja en tenim un altre que tira del tòpic€”. Tòpic que, de manera interessada, ens col·loca constantment la dreta casposa i aquells que parlen de la nova política. La dreta ho fa perquè el seu electorat és fidel i els votarà sempre, i els de la “nova política”, per seguir acumulant intenció de vot gràcies al descontentament de les persones. Dues estratègies electoralistes que no comparteixo, però que són recurrents.
Continuem caminant i la meva sorpresa i preocupació augmenten. Una de les meves filles agafa un fullet amb fotos d’una candidatura i em diu literalment: “Aquests senyors i senyores són uns lladres”. En aquell moment em vaig aturar i vaig estar deu minuts parlant amb la meva filla, que té sis anys. Vaig tenir la urgència d’explicar-li allà mateix que sí, que hi ha persones que roben i que fan coses dolentes, i que en la política, també. Que això fa molt de mal, però que no és una pràctica habitual. Vaig intentar fer-li entendre que si una persona és culpable o no de robar ho ha de determinar un jutge o una jutgessa (i, és clar, vaig haver d’explicar-li també què era la justícia). Li vaig dir que el que havia dit aquell senyor a la seva filla és una opinió personal i, segurament, mentida. I li vaig recordar que en la nostra família no ens expressem d’aquesta manera, som persones respectuoses amb les altres i mai hem d’aixecar falsos testimonis contra ningú.
Però el problema no és que hagi de donar explicacions a la meva filla davant les imprudents afirmacions d’una persona. El problema real és que hi ha persones molt interessades, fins i tot partits polítics, plataformes electorals, etcètera, que de sembrar fems volen recollir flors precioses per a ells i elles. I per assolir els seus objectius, gens lloables, passen pels tres estadis: primer, mentir; després, renunciar interessadament a canviar les coses, i, finalment, posar punt i final a una arma molt destructiva, la de “mal educar” les persones sota la convicció que la democràcia i la política no tenen cap valor. I això, al meu modest entendre, és una irresponsabilitat majúscula. Perquè és des dels motors de la política i de la pràctica democràtica des d’on es canvien les coses.
No cal recordar constantment i recurrentment els quaranta anys de dictadura per justificar una manera de fer i resistir-se a canviar, però, encara menys, per dir que la política ha de ser patrimoni exclusiu de les persones nascudes després de l’any 1978. Aquests arguments interessats, electoralistes i, per què no dir-ho, discriminatoris són una pràctica molt perillosa. La política és patrimoni de tots i totes, igual que la democràcia. Tot i que ara hi ha qui s’entesta a llançar missatges buits i a posar cognoms a la democràcia. Ara tenim democràcia real, democràcia directa, democràcia participativa€ De democràcia, només n’hi ha una! La diferència rau en com s’aplica, i aquesta aplicació és més justa o menys en funció de la ideologia del partit que governi. Però ja sabem que: “Pels seus fets els coneixereu”.
Per això vull que les meves filles valorin l’art de fer possible allò que és necessari, i allò que és necessari, possible. Vull que les meves filles creguin i respectin la noble vocació de servei públic que tenen els polítics i les polítiques de veritat. Vull i exigeixo respecte per a tota aquesta gent que no va fer, ni farà mai, un mal ús de la democràcia. I mantenir afirmacions com la d’aquest pare a la seva filla no és precisament ser just amb les persones i, encara menys, democràtic.
Podia dir que em fa ràbia, però el que em fa és pena.
