És temps d’exercir la democràcia. El cicle electoral és un temps d’etern retorn, el gir del qual al voltant dels ajuntaments, parlaments i governs dura quatre anys. Així està establert, encara que els ciutadans hauríem de poder decidir constantment o si més no més sovint; altrament, l’exercici democràtic es converteix en un vot d’obediència i de servilisme als qui decideixen per i per a tots.
En unes eleccions hom es pregunta a qui votar. Davant del ventall d’opcions polítiques el votant pot pensar que el primer pas que hagi de fer sigui descartar els qui consideri no aptes perquè el representin. La qüestió pertinent seria, per tant, a quin partit no votaria. La resposta és: primer, als partits que hagin fet de la corrupció el seu estil de vida política; segon, als partits que hagin permès activament els desnonaments de centenars de milers de persones, i tercer, als partits que hagin mentit.
Efectivament, hi ha formacions polítiques que tenen, vulguin o no, un passat que els pesa molt. No volen parlar dels temes obscurs del seu passat recent. Per què? Senzillament perquè hi ha molts afers tèrbols sobre els quals no volen dir res: estant com estan plens de porqueria fins al coll parlen del futur com si res, com si la corrupció, lligada a una ambició depredadora, no anés amb ells. No, jo no votaria pas aquestes formacions polítiques.
Hi ha també partits que defensen amb els seus fets els desnonaments. Es llancen sovint al carrer a manifestar-se, diuen, en defensa de la vida. Tanmateix, s’oposen a condicions que fan possible, si no una vida digna per a les persones, si més no la seva supervivència, la qual cosa és el mínim que se’ls pot exigir: que a ningú li manqui el plat a la taula -el que ja implica tenir un sostre- i que tothom tingui una vivenda digna. Només qui ha patit un desnonament coneix i sent el sofriment físic, psicològic i moral de les persones desnonades: infants, adolescents, mares, gent gran i dependent.
Ells se senten pitjor que unes deixalles que es llencen a la brossa o que uns gossos abandonats. Els "polis" entren a la seva llar tot i trencant les portes com si fossin terroristes, són expulsats violentament i bàrbara del seu aixopluc, de l’espai del caliu familiar, del seu petit paradís i deixats de la mà de Déu. Són les Eves i els Adams moderns: "Busqueu-vos la vida, espavileu-vos, sou l’escòria", se’ls diu tàcitament. Segurament molts membres d’aquests partits pro desnonaments tinguin animals de companyia que viuen sota un sostre i en millors condicions de vida que els milers de persones que estan patint aquesta vergonyosa i humiliant situació. Quina paradoxa! No, jo no votaria pas aquests partits.
Hi ha forces polítiques que han emprat la mentida com a instrument per aconseguir vots -els vots no es compren, es mereixen. Han utilitzat el llenguatge per amagar el pensament i domesticar els oients. Mentir és un vici terrible, diu Montaigne en els seus "Assaigs", ja que l’únic que ens uneix i ens fa humans són les paraules.
Han mentit en fer promeses durant la campanya electoral i quan han arribat al govern les han incomplert, han faltat a la paraula d’una manera cínica i obscena. "Donar la paraula", l’expressió de compromís per excel·lència, ja no té significat per a ells. No, jo tampoc no votaria pas aquestes forces polítiques.
Potser hi hagi votants que prefereixin no sentir la pudor de la corrupció o no assabentar-se de la immoralitat dels desnonaments o no saber que han estat enganyats. Aquesta posició seria equivalent a la política de l’estruç, és a dir, amagar el cap per no veure la realitat.
