Enmig del soroll dels darrers dies de campanya, un informe de l’OCDE. No descobreix res de nou, però hi posa xifres i, sobretot, una visió global: el món és infinitament més desigual que fa trenta anys. És a dir, les diferències entre rics, pobres i "els d’enmig" són cada vegada més grans, fins i tot més dramàtiques: s’està dibuixant una esquerda social profundíssima. Precarietat laboral, condicions salarials, injustícies de gènere… Una dada d’impacte: l’1% acumula el 18% de la riquesa, i això com a mitjana, que amaga les desigualtats més escandaloses i les igualtats raonables de països com Noruega, Dinamarca. Eslovènia… I la mateixa dada, té un impactant percentatge associat: el 40% de les famílies més pobres té el 3% de la riquesa, mentre que un altre 10% es repartiria un 50% dels recursos. Casualitat del destí? Maledicció bíblica? Fenomen sense explicació? En absolut.
En aquests trenta anys de l’informe de l’OCDE, una autèntica revolució agoïsta, avariciosa, cobdiciosa, ha pres el relleu de la tendència anterior. En diem "neoliberal" per entendre’ns, però no té res a veure amb la ideologia: només és una cobertura, un maquillatge per fer més presentable una expedició pirata per robar el tresor del benestar col·lectiu aconseguit posem que des de mitjan segle XX. A final del segle passat la socialdemocràcia va començar a afluixar i diluir-se enmig de fenomens tramposos com la globalització (del capital, clar), de les desregulacions que ens havien de fer més pròspers i ho han empobrit tot, de la suposada eficàcia i superioritat de la gestió privada, de les reformes per ser més competitius, del lliure comerç (una broma boníssima) i de tants i tants altres conceptes buits, falsos, que han servit de coartada per a una estafa econòmica i social de dimensions gegantines. Mentrestant, ens entreten, clar: així funcionen les estafes, tu mires cap a un lloc mentre algú et fica la mà a la cartera. I al final, les xifres dibuixen el que ja sabem: que hem retrocedit trenta anys mentre ens pensàvem que progressàvem.
