La jornada d’avui no és una efemèride que s’agafa al pretext d’una data rodona, com és tòpic. És una cosa diferent, un hola i un fins ara, una mirada enrere sense complexos i una empenta cap endavant. Diari de Terrassa comença una nova etapa de la mà d’uns nous propietaris i amb un producte nou, revolucionat, vestit amb roba moderna, però amb la vocació de servei a la seva ciutat, Terrassa, invariable. Més encara, reforçada.
És el diari de de sempre, aquest notari de la realitat de la ciutat estimada, amb ulleres noves. És més, es diria que operat de la vista. Just quan aquest mitjà de comunicació capdavanter fa 44 anys, es rellança amb nous responsables però amb l’alè de projecte co!lectiu de sempre que li dona sentit: reflectir Terrassa i, alhora, contribuir a millorar-la dia a dia. Aquest fil que ens uneix a la ciutat és el fil del treball diari i és el fil que teixeixen les portades de les últimes quatre dècades.
El 1977, quan va néixer el Diari, es van celebrar les primeres eleccions generals a Espanya des de la mort de Franco. A Terrassa va guanyar el PSUC i a tota Espanya, la UCD de Suárez. Terrassa tenia 165.007 habitants i un pis mitjà de 90 metres quadrats costava uns 20.000 euros. Aquest era un municipi que ja es deia Terrassa i no Tarrasa. Al novembre del 1977, el diari va adoptar el nou nom de manera oficial en la seva capçalera.
Era una ciutat desordenada, amb barris de creixement caòtic, amb bona part dels carrers sense asfaltar, amb un moviment veïnal sòlid i efervescent, molt polititzada, que caminava amb pas encara indecís cap a un futur que havia de passar per la constitució del primer ajuntament democràtic després de la dictadura.
Una crisi brutal
Això va ser també a l’abril, però del 1979, amb els comicis municipals que va guanyar el PSC de Manuel Royes. A l’altre costat de la cantonada del temps esperava una crisi econòmica brutal. Terrassa va sofrir en els anys 80 una sacsejada relacionada amb el crac del sector tèxtil, que ocupava més de la meitat dels treballadors industrials del terme. Només entre el 1981 i el 1985 van desaparèixer a la ciutat 166 empreses i es van perdre 3.151 llocs de treball. El 1985 la taxa d’atur a Terrassa era del 30,6%.
Hi havia gairebé 20.000 aturats. El vendaval es va endur Fontanals, Terrassa Industrial i Sala i Badrinas, empreses emblemàtiques. Els anys 80, Terrassa és la ciutat que creix, una mica més endreçada que abans, la Terrassa que a poc a poc pavimenta els seus carrers i diu “no” a l’OTAN per pocs vots sobre el “sí”, la Terrassa que és declarada pel govern central Zona d’Urgent Reindustrialització per reconvertir la seva economia llastada per la crisi del tèxtil, la Terrassa que a la fi de la dècada esdevé la cocapital del Vallès Occidental. La Terrassa, en fi, que és a punt d’experimentar el goig co!lectiu de convertir-se en seu olímpica.
Ciutat olímpica
Sí, a Terrassa es van celebrar els Jocs olímpics de 1992. Sí, darrere dels salts d’alegria de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, quan la ciutadania de la capital va celebrar la designació olímpica, hi era Terrassa, encara que no ho sabés del tot fins al juny del 1988, quan el comitè organitzador va ratificar la nostra ciutat com a seu única del hockey en aquell esdeveniment internacional. S’invertirien 1.055 milions de pessetes (6,4 milions d’euros) a remodelar la Zona Esportiva. Perquè sí, aquell sector es deia popularment Zona Esportiva; ara es parla directament, molts cops, de Zona Olímpica. Terrassa es va co!locar al mapa del món amb lletres majúscules i va aprofitar l’esdeveniment per posar-se més maca. Uns 24 milions d’euros més maca. Aquesta va ser la xifra de diners invertida a la ciutat en projectes vinculats als Jocs. Era el salt que esperava des dels anys grisos per girar-se i mirarse al mirall rejovenida, amb la cara neta i la frescor del matí recentment inaugurat.
La cicatriu curada
Diari de Terrassa la continuava explicant a la cafeteria, al banc, a les cases. Va explicar els Jocs Olímpics, va explicar l’or de la selecció femenina. I va explicar l’històric soterrament de la via de Renfe, que acabava amb aquella cicatriu de trens que partia la ciutat. Allò significava una gambada cap a un futur urbanístic més clar. El 29 de maig del 1994 va arribar a l’estació del Nord el primer tren soterrat. L’any 1995 es va inaugurar la remodelació de la Plaça Vella, l’àgora de la ciutat. Es van acabar els cotxes i les motos, va néixer la plaça per als vianants amb aparcament subterrani.
Diari de Terrassa anava canviant també la seva cara, amb algunes modificacions més perceptibles que altres, amb l’aparició d’“El Diari” sota la seva capçalera tradicional, tot arrodonint les lletres, amb l’aparició progressiva del color, sempre a fi d’adaptarse als nous temps i caminar de la mà de la seva raó de ser: la ciutat dels seus desvels.
Una ciutat que no arribava als 160.000 habitants. Una ciutat que s’intervenia d’una altra cicatriu que havia llastrat la seva activitat i la seva imatge: la que representavenel torrent de Vallparadís i adlàters, que havien estat rierols de tints i rates. La Unió Europea va finançar el 80% de les obres del Parc de Vallparadís, inaugurat en diversos trams entre 1995 i els anys 2000. L’any 2011 va arribar a Can Jofresa i esdevenia un espai de 400.000 metres quadrats de lleure. Travessava bona part de la ciutat de sud a nord. És la joia verda de la corona, el Central Park de la comarca.
El desembre del 2000, ETA assassinava al regidor de Viladacevalls Francisco Cano Consuegra a Can Boada.
Al canvi de segle, Terrassa fregava els 170.000 habitants. Els terrassencs es preparaven per a la irrupció de l’euro. Es tancava AEG, s’especulava amb l’arribada d’El Corte Inglés, es desencadenava un confl icte ètnic a Ca n’Anglada, passaven a millor vida els cinemes tradicionals després de l’obertura, la tardor del 1998, del complex d’oci, amb multicines, de Parc Vallès, s’inaugurava la Biblioteca Central. Bategava el gran salt de vertigen que la ciutat experimenta la primera dècada del segle XXI. La dècada del boom demogràfi c, del creixement econòmic via construcció que després es va esquerdar.
L’any 2006, Terrassa i Sabadell plegades construïen més pisos que la ciutat de Barcelona. Arribaven immigrants i entre el 1997 i el 2006, la ciutat va rebre 50.000 habitants nous: 5.000 cada any.
El 2005 va superar per primera vegada el llindar de les 200.000 ànimes. En quatre anys, el percentatge d’estrangers a Terrassa passa del 3% al 12%. En aquesta ciutat hi convivien egarencs procedents de més 80 nacionalitats, però la major part de nouvinguts arribaven de poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona. No només el preu de l’habitatge a Terrassa era molt inferior al de la capital, També era una ciutat amb oferta de treball i ben comunicada.
Vida dolça i tempesta
La bombolla immobiliària va rebentar l’any 2008 i la vida dolça de vi i roses es va tornar en una tempesta perfecta. Terrassa deixava de ser ciutat de grues i perdia més de 20.000 llocs de treball, però es resistia a tornar enrere i trampejava la situació amb valentia. I el diari era aquí, com sempre, explicant que Terrassa es convertia en la segona ciutat universitària de Catalunya el 2015, que apostava pel cinema com a indústria creativa a través del Parc Audiovisual. L’estiu de 2015 era ja una ciutat amb Metro que es podia creuar sota terra en tren en sis minuts. La ciutat de les Esglésies de Sant Pere (La Seu d’Ègara), conjunt arquitectònic que es va obrir a la ciutat, amb una remodelació, el 2009.
És la ciutat dels 224.000 habitants, del Festival de Jazz, Minyons i Castellers, la capital del hockey mundial, la que va passar de les piles de bosses d’escombraries als carrers a la recollida selectiva en els anys 2000, la que va transitar dels fums i la pols als carrers al centre per a vianants i a una dignifi cació progressiva de la vida als barris perifèrics, la de la Fira Modernista, la que s’agrada i es projecta cap al futur. La que s’esforça per superar l’escull dur de la pandèmia del coronavirus, que ha deixat en suspens bona part dels seus recursos i anhels. La que tirarà endavant amb moral indestructible. Amb Diari de Terrassa al seu costat, de la mà, com a company i guaita, com a mirall i notari que avui renova el seu cos però manté el gen de servei a la seva ciutat estimada.
